Si la notícia de l’enèsima trampa (per dir-ho amb un eufemisme molt pietós) del deep state espanyol hagués passat fa trenta anys segurament hauríem parlat de gravacions, i en fa quinze d’enregistraments. El terme àudio per referir-nos a un ‘arxiu de contingut exclusivament sonor’ és molt modern, tant que de fet els diccionaris encara no el recullen, i limiten el significat de la paraula a ‘Banda de freqüències corresponents a les ones normalment audibles’. Per això la primera definició que us he posat és la del Termcat, des d’on aquest mot ja tan present en la nostra vida tecnològica es postula com a candidat a normatiu.
La gràcia de la cosa és que àudio és derivat d’un terme tan antic com audire, que en català vam adaptar a oir. Són fills d’aquest verb avui en desús mots tan usuals com oïda, oïdor o oient, i alguns d’una mica més exòtics com desoir, oïble o inoït, sinònim del molt més comú inaudit. I a això m’agafaré per presentar-vos els altres cosins de la família, que han conservat l’arrel de la mare llatina per imposar-se més clarament. Perquè es tracta de paraules d’allò més familiars: audible, auditiu, auditor i auditoria, auditori… I el més omnipresent de tots, ni més ni menys que un dels tòtems de la contemporaneïtat, audiència, que en sentit estricte significa ‘acte d’oir’. Penseu en la locució ‘sol·licitar audiència’, és a dir, demanar que una autoritat escolti el que li vols dir, i s’entendrà força millor.
Finalment, la tercera branca de la família resulta d’allò més reveladora perquè és la que penja, atenció, del verb obeir: obedient/desobedient, obediència/desobediència, etc., conformen una panòplia d’antònims que dibuixa a la perfecció la idea que, tal com dèiem justament la setmana passada, cada mot sol tenir dues cares.
Així doncs, resulta que àudio, que és la forma de la primera persona singular del present d’indicatiu d’audire (en llatí no duia accent), és un neologisme modern que en realitat ha sorgit migpartint un compost, audiovisual. Una mena de viatge d’anada i (quasi) tornada. I acabo amb un detall encara més revelador. He dit que oir és un verb en desús, però, malgrat tot, encara sobreviu en un camp d’especialitat, que és el de l’expressió màxima de la litúrgia religiosa: ‘oir missa’. No cal ser gaire viu per establir una associació, força inquietant, entre aquest ús (escoltar el missatge de nostro senyor a través d’un intermediari) i els enregistraments on aquests individus que pràcticament es creuen déus (o juguen a ser-ne) fan i desfan amb total omnipotència. Tant de bo aquests tampoc existissin.
