Fa onze anys, l´Assemblea general de l´ONU va convenir la data del 30 de juliol dessota aquest criteri. Es tracta d´una relació afectiva interpersonal basada en el trinomi delrespecte, la confiança i l´estima mutus. Quan hi ha altres interessos soterrats, malament rai ! “D´amics, pocs i bons”. També “qui té bon amic, té bon abric”. De fet, “qui és amic de molts sovint no ho és de ningú”. Podrà semblar estrany i paradoxal. Ben rumiat, però, saben que és ben bé així. Fins el punt que cada dia hauria d´ésser-ho.
Els amics comparteixen el goig de festejar els moments bons i et recolzen durant els adversos. Ens acreixen la pròpia autoestima i esdevenen un suport fantàstic quan la vida ens etziba alguna que altra patacada. “Amic nou és vi novell. Si és bo, no és com el vell / En el perill, es coneix l´amic / Més val un bon amic a la porta que cent parents a Mallorca / A la presó i al llit, es coneix el bon amic / Més val tenir bons enemics que no mals amics / Més val un bon amic que no pas un parent ric”. Heus ací un recull de dites que certifiquen –fil per randa– aquest criteri.
Fent uns pas endavant i ampliant el ventall, podem trobar un bon amic en una bestiola (preferiblement, un ca). Fins i tot, en un llibre. “Sigui gros o petit, el llibre…un bon amic / Els llibres són mestres que no renyen i amics que no demanen”. Cap dels dos (gos o llibre) no ens fallarà mai. El seu sentit de lleialtat abasta un plànol amplíssim. És ací que podem proclamar, sense por a equivocar-nos, que “qui troba ver amic, troba tresor”. El pas de les hores no se´ns farà feixuc al seu costat. La bona amistat no té preu. Dit d´una manera complementària, “aquells són rics qui han molts amics”.
Els amors poden passar. Els amics, emperò, romanen. Si un dia o altre els arribem a perdre, ens hauríem de consolar amb aquest pensament: “amic que no dóna i ganivet que no talla, si es perd…poc importa”. I, encara més, “els parents els dóna Déu, mentre que els amics els tries tu”. Per tant, “a rei mort, rei de repost”.
Tot aquest reguitzell de reflexions haurien de picar la pedra massissa del nostre cervell. No aprofondint-les com cal, ens perdem en qüestions intranscendents que no ens menen a bon port. En definitiva i com a cloenda de tot plegat, remarco un parell de sentències d´en Sòcrates i Aristòtil, respectivament: “l´amic ha d´ésser com el diner que, abans de necesitar lo, ja se sap prou bé la vàlua que té / Algunes persones creen que, per a ésser amics, tan sols cal voler… Com si, per a estar sans, n´hi hagués prou amb desitjar la salut”…
