El passat diumenge, 23 d’octubre, es va celebrar una nova excursió sobre la Menorca Insostenible. En aquesta ocasió estava dedicada a l’aigua, particularment als elevats consums d’aigua d’aqüífer que es registren a les extenses zones de jardins de gespa de les urbanitzacions.
Es va caminar per la costa de Sant Lluís. En aquest pdf hi trobareu algunes informacions d’interès. Aquest és el manifest que es va llegir:
L’aigua és un dels elements imprescidibles per la vida. La que es troba a terra, que anomenam aigua dolça, hi és en poques quantitats i resulta molt fràgil.
A Menorca, l’aigua dolça depèn de les pluges. Aquí no tenim grans muntanyes i, per tant, no tenim rius ni acumulació de neu que, després, en primavera i estiu, puguin fluir cap el mar. No, aquí només tenim l’aigua que plou i conduim cap a les cisternes, o bé l’aigua que cau al camp i que s’aconsegueix infiltrar en el terreny per acabar nodrint els aqüífers que es localitzen al subsol.
Però ens els darrers 50 anys, molta gent ha deixat d’omplir les cisternes quan plou, la població de Menorca s’ha incrementat i vénen centenars de milers de turistes cada estiu.
Han aparegut grans regadius de farratges, que reguen per aspersió moltes hores al dia a ple sol d’estiu. Tenim quilòmetres de canalitzacions públiques de servei d’aigua potable que estan en mal estat i tenen pèrdues enormes. I una bona part de les urbanitzacions tenen una jardineria que no està gens adaptada al nostre clima, que fa que es gasti entre 5 i 7 vegades més aigua d’allò que seria lògic.
Aquesta dinàmica s’està traduint en una baixada molt important del nivell dels aqüífers. Si no canviam la tendència, en uns anys més podem arribar a situacions irreversibles.
No és aquest el llegat que volem deixar a les generacions més joves. No és aquesta la Menorca que volem. L’aigua dolça serà cada vegada més important i avui som aquí per recordar-ho. Per dir que no tots els usos que es fan de l’aigua són imprescindibles. N’hi ha molts de sumptuaris, de no necessaris, que representen un abús més que no un ús.
Un d’aquests abusos, que no són en absolut necessaris i que avui podem veure clarament, són les enormes estores de gespa, que es mantenen verdes durant tot l’estiu. A costa, clar està, d’un enorme volum d’aigua.
Efectivament, mentre que a les zones urbanes dels nuclis tradicionals, és normal trobar consums d’entre 150 o 200 litres per persona i dia, a aquestes urbanitzacions amb gran quantitat de gespa, es registren consums d’entre 1.000 i 1.500 litres per persona i dia. Ja ho veim, una aigua d’aqüífer, que cada vegada és més escassa, i l’esteim emprant per regar jardins ornamentals.
Com que fa molts anys que això ve passant, creim que ja ha arribat l’hora d’alçar la veu i demanar solucions. Solucions que no són ni complicades ni cares. Només requereixen voluntat de la gent o decissió a les institucions públiques.
Pensam que ha arribat l’hora que els ajuntaments reorganitzin les tarifes públiques del rebut de l’aigua. I aquí les paraules són importants, perquè després no es tergiversi el missatge.
Reorganitzar no vol dir pujar a tothom el rebut de l’aigua, vol dir fer-lo més just. Que a qui gasti dins els paràmetres raonables, se li pugui abaratir fins i tot el preu. Però que a qui gasti molt per damunt, tengui un preu sancionador, que indiqui clarament que abusar de l’aigua té un cost important. Regar gespa verda amb aigua d’aqüífer ha de sortir molt car.
Com podeu pensar, qui no vulgui pagar alts imports en el rebut de l’aigua, ho tindrà fàcil. Només cal que canviï de modalitat de jardí. O que el regui amb aigua de cisterna, que prèviament hagi recollit de la teulada en els mesos de pluja.
Parlant de cisternes, creim que aquí també els ajuntaments i el Consell Insular tenen un paper a jugar, i l’haurien de posar en pràctica amb urgència. Es tractaria, per una banda, de condicionar que tots els nous creixements urbanístics, en la modalitat que sigui, hagin de tenir obligatòriament cisterna. I de l’altra, que s’estructurin ajuts públics per recuperar l’ús de cisternes existents que ara no s’estan emprant.
Feim una crida a les formacions polítiques perquè la Llei de Reserva de Biosfera, que ara s’està començant a discutir en el Parlament Balear, permeti que Menorca pugui assumir la seva part de responsabilitat en la gestió dels recursos hídrics i en la política hidràulica, que fins ara mai ha existit en realitat a la nostra illa.
Demanam a totes les institucions públiques que donin prioritat a inversions orientades a disminuir les pèrdues d’aigua dels sistemes d’abastiment públic. I a que es demanin comptadors i lectures periòdiques de les extraccions d’aigua de pou que es fan a les grans finques de regadiu que es passen l’estiu regant per aspersió en hores de ple sol.
Una última reflexió dirigida a qui proposa que la solució siguin les dessaladores. Tenir aigua de dessalació no és en absolut sinònim d’estalviar aigua d’aqüífer. Hi ha prou exemples a la península, on l’aigua de les dessaladores només s’ha entès com que ja no hi ha límits en l’aigua i es pot seguir abusant del recurs.
Les dessaladores necessiten enormes quantitats d’energia, generen un rebuig -la salmorra- molt mal de gestionar i que acaba afectant la posidònia, i impliquen augmentar molt el rebut de l’aigua de tothom, gasti o no gasti per damunt d’allò que és raonable.
És molt més lògic racionalitzar els usos de l’aigua dolça. Això és el que significa la sostenibilitat. I la jardineria exòtica és, amb totes les seves sílabes, In-sos-te-ni-ble.
Així que us animam a treballar a favor de l’aigua de Menorca, a fer-ne la vostra causa i a contribuir que la nostra illa, qualque dia, acabi sent un exemple de bon ús de l’aigua, com ho és en altres temes.
Moltes gràcies per haver vingut i us esperam a la pròxima excursió de la Menorca insostenible, que serà el diumenge 20 de novembre.
