“Woke”

Heus ací un terme anglès equivalent a “es va despertar”. Essent mínimament analista i crític, però, penso diferent. Sóc dels qui creuen  que el despertar s´ha ben estabornit. Gran majoria de personal està adormit i amurmat. Tant els hi fot vuit com vuitanta. El criteri mai no  forma part del seu quefer habitual. Van a toc de xiulet. Es deixen dur  per la inèrcia de la gran “massa”. No aspiren a canviar res en positiu.  En tot cas, es queixen –sotto voce– però no endeguen cap projecte  personal interessant que faci per millorar l´entorn i el món actual. 

Ací, doncs, contraposo dos fets històrics relacionats amb les dates  que vivim: avui s´acompleixen 40 anys de la victòria del PSOE a les  eleccions del nostre país… I, el proppassat 11 d´octubre, 60 de l´inici  del Concili Vaticà II. Dos fets puntuals ben importants –un, polític i, 

l´altre, socio.religiós– que haurien d´haver sacsejat i “projectat” molt  més enllà de la xerrameca barata i buida amb que ens enfarfeguen. 

Un tal Felipe González –reconvertit sospitosament envers posicions  acomodatícies– va patentar la idea del “canvi pel canvi”. I, de la mà  visionària i profètica de l´anomenat “Papa bo” (Joan XXIII), l´església  catòlica es proposava endegar un procés similar: allò que, molt  encertadament, alguns analistes van batejar com “l´aggiornamento”. 

D´aleshores ençà, “each other” caigueren en el conformisme. Mirant,  a hores d´ara, l´evolució de tot plegat, m´aclapara el desencís “d´uns  i altres”. Sense un sol serrell de pessimisme i cercant una anàlisi  fredament objectiva, no arribo a copsar avenços de gruix i calat.  Termes com la justícia social, la solidaritat, el repartiment de la  riquesa, la immigració, els desplaçats (que no pas refugiats), la plena  ocupació o la pau real brillen per la seva absència. Grans fòrums internacionals (en format ONU, U.E., G20, G7, FMI i altres “herbes”)  han encabit un seguit de personatges tibats egocèntricament que no  resolen ben bé res. Això sí, tot i tenir uns perfils de coneixement molt  sovint més que justet, se´ls remunera amb xifres escandaloses. El  mateix passa –a un nivell inferior– en governs locals, autonòmics o  estatals. No arribo a determinar una sola figura que em faci el pes,  en base a una decència, integritat, compromís i altruisme contrastat. 

Mentrestant, davant del “woke”, advoco per un “stand up” contundent.  Un “to rebel” contra un “statu quo” complaent, estorat i manit. Au va !