“La Constitució, un fre”

Se n’acompleixen, avui, 44 anys. Què és, però ? Ens venen la moto  que és el compendi escrit de normes bàsiques d’un estat sobirà. Les  que marquen els límits i les relacions d’aquell envers els ciutadans  que el configuren. Aquesta definició em sona a autèntic paper mullat. 

D’aleshores ençà, si més no, no s’hi ha tocat gairebé ni un punt ni  una coma. Tan sols l’any 1992, arran del Tractat de Maastricht, es  requeria modificar el dret de sufragi passiu dels residents europeus a  les eleccions municipals. I, l’estiu de 2011, PP i PSOE pactaren  l’anomenada “regla d’or fiscal”,per limitar el dèficit públic. Es volia  calmar la pressió dels mercats i evitar la intervenció de la troica. 

Raó de més per a creure que m’enreden. Volen que me l’empassi tal  com un dogma de fe… La societat actual ha esdevingut ben diferent  d’aquella. Demana una actualització. Qui o què ho frena ? La  pregunta queda enlaire, malgrat que la resposta és òbvia. 

Hem travessat crisis de signe variat (econòmica, social i de valors,  política i territorial). El nivell del sistema polític del país es troba ben  degradat. La justícia no se la veu per enlloc. L’enrocament i la manca  d’entesa entre els dos grans partits que ens manipulen demostren  que tot plegat simula un joc d’ous. Fins i tot, al rerefons de tot plegat,  resta pendent una decisió democràtica popular ben transcendent: el  règim que ens ha de pautar ha d’ésser la monarquia ? Amb una munió  acumulada de sidrals esperpèntics i corruptes, la gent té dret a  malpensar que els polítics volen mantenir la “seva moma”. 

Emprar sistemàticament la famosa “Carta Magna” com a argument  de bloqueig i defensa del “statu quo” és absolutament erroni. El  resultat provoca pràcticament una paràlisi del sistema. Aquesta teoria  l’entén tothom i no hauria d’admetre cap mena de discussió. Va  essent hora que obliguem la nostra classe política a agafar el brau  per les banyes, peti qui peti. No hi ha dret a viure dessota un sistema  encotillat i cuirassat. De fet, persistim en el patètic “todo atado y bien  atado” de la dictadura franquista. Els articles que proclamen que el  poder garantirà un habitatge digne a tots, una suficiència econòmica  durant la tercera edat, uns procediments de salut adients, un sistema  informatiu i educacional coherent, una previsió política orientada a la  plena ocupació em generen una estupefacció i una indiferència  abismal. Ric…per no plorar. Les diferències entre classes cada cop  s´eixamplen més i més. Sort que voluntaris i onegés tapen forats,