“La rosella alta”

El poeta local passeja pel camp menorquí armat amb una falç. 

Comes, barrancs, costers, plans, camps sembrats de blat, marges dels camins. 

El poeta local no deixa cap terreny sense recórrer, cap racó sense inspeccionar. 

Quan troba una rosella treu una cinta mètrica de la civadera. 

Mesura l’alçada de la tija i la compara amb l’alçada de la flor personal.  

Si la rosella trobada supera l’alçada de la seva, la sega amb la falç, esmolada a la llum de la lluna plena amb saliva dejuna damunt vermella pedra de cot. 

Les roselles que no arriben a l’alçada de la flor del poeta, les deixa créixer o, fins i tot, les rega amb un cert i distant amor. 

El poeta local pateix la síndrome de la rosella alta (Tall Poppy Syndrome). 

Sembla desconèixer el sistema de pol·linització de les flors, en concret de la rosella de foc. 

La seva feina és inútil, destinada al futur al fracàs més rotund. 

Com va recordar en un escrit Jordi Llovet, el savi amant dels nedadors: «El més important que va inventar la poesia llatina va ser la comparació entre la rosa i la brevetat del temps».