“Els no-proposits de l’any nou”

En arribar l´Any nou i acabar-se les festes nadalenques, solem fer  plans. “He de…”, malgrat que, després, tot es quedi en paper mullat.  He d´anar al gimnàs, a fer ioga, a nedar o a estudiar anglès, entre  d´altres. He de llegir, si més no, un llibre al mes. He de deixar de  fumar o començar a fer dieta seriosament. Encetant una frase amb  una perifrástica, al cap i a la fi ens estem autoimposant una obligació. 

Potser valdria la pensa fer un petit canvi. En el sentit de treballar, amb  rigor, la persistència diària, lluny d´obligacions. Seria molt més adient  fixar-nos un repte motivador i engrescador. D´altra manera, ens  trepanem el cervell amb la llosa que tenim tasques pendents. D´ací,  se´n deriva una certa sensació d´incompliment o fracàs. Àdhuc en el  cas d´aconseguir un bri de mínima continuïtat, aquell “he de” ens  impedirà gaudir plenament de la fita. Tindrem la percepció simple que  hem complert, sense arribar a reconèixer l´esforç que ens representa.  Conclourem gairebé que era quelcom que tocava fer i prou. 

Bescanviar l “haver de” (“tener que”, en castellà) per “vull” aportarà  un enfocament més positiu . A banda que convé no oblidar que “voler  és poder”. No hi ha com voler per fer les coses…I fa més el qui vol  que no el qui pot. En el benentès que, per al qui vol, no hi ha res  difícil. Poden perquè creuen poder. La voluntat ho pot tot. 

De passada, abans de cloure aquesta columna, aprofito l´avinentesa  per a a llençar un missatge gramatical: “haver de” equival al “tener que” castellà. Tanmateix, mai no es pot traduir per un “tenir que”, en  català. En aquest sentit, fa poques setmanes, pel carrer em vaig  creuar amb un jove que duia una samarreta negra, serigrafiada. En  llegir el contingut del seu missatge, em va arrencar un somriure que  no se m´ha esvaït: “cada cop que sento un tinc que, es moren setze  filòlegs”… Vull pensar que la xifra no la va escollir a l´atzar, perquè sí.  Devia tenir un origen contrarestat en la dita dels “setze jutges d´un  jutjat que mengen fetge d´un penjat”. Bromes a banda, val la pena  que fem per no esquarterar l´idioma català. Alhora que clavem els  colzes de l´esforç per a aconseguir reptes que abans vèiem com a  impossibles: un propòsit de l´esmena en tota regla. Sense suc ni bruc,  estar clar que no puc. Essent un picacantó i un vagarro, mai no  s´arriba enlloc. Per contra, fotent-li pit i collons, tot és possible. Per  tant, fora de dir “he de”…sinó a fer i punt ! Aquesta és la lliçó.