Abans de res vull dir que és un honor
per mi poder fer enguany en la diada
el parlament que ens convoca cada any
a celebrar la festa de Menorca,
tot afirmant la nostra identitat
que es vertebra en la llengua i la cultura,
amb estima i respecte per al medi,
per al llegat tan ric i preciós
que cal conèixer, viure i conservar,
tot esbandint falsedats, prejudicis
dels qui ens volen petits i sense força,
o amb la natura manco protegida.
Deixeu-me encara dir que pot ser estrany
que en els trenta anys que compleix la Reserva
sigui un poeta aquell que ara us en parli
i no un naturalista o bé un ecòleg,
però fer sostenible la nostra illa,
amb els valors que impulsa la Reserva,
ens concerneix a tots i a tots implica.
Segurament trobeu estrany també
el fet, per ara inèdit, que un poeta
se us adreci en uns versos decasíl·labs
en el moment solemne de la crida,
pensada com un cant a la Reserva
de Biosfera en què els mateixos mots
tenguin el ritme dúctil de la llengua
catalana, la pròpia de Menorca,
amb el conjunt de terres que la parlen.
Vivim un món convuls i amb greus avisos
que amenacen la vida en el planeta,
on planen alarmants uns núvols negres
i amenacen els signes d’infortunis.
Crèiem vençuts perills que ara ja tornen
com si la humanitat no pogués mai
superar hàbits atàvics i vèncer
impulsos que ens aboquen al desastre,
al dolor de la gent i la pobresa,
al flagell de la guerra que ara brama
altra vegada a Europa i destrueix
un altre cop la vida i un país,
i aboca el món a un resultat dubtós.
Però també reneixen uns perills
que crèiem esbandits al cor d’Europa
com en el cos de tota democràcia
i arreu sorgeix de nou el populisme,
com sempre ha fet, enmig de les grans crisis,
l’auge pervers dels tics autoritaris.
Creix també el llast de l’individualisme
en un alt grau, fomentat per poders
que acumulen recursos i riquesa
com voltors rapinyaires sense feda.
Els grans avenços en tecnologies
tenen a la vegada una part fosca,
com molt d’allò que l’home ha descobert,
i creixen les fake news i aquells que insulten
tenen camp adobat per al seu odi.
No és tampoc positiu el narcisisme
que es troba per les xarxes tan sovint
i que allunya de ser més solidaris
i de pensar en plural, valors humans
que poden fer del món un lloc més just.
Enmig de tot açò s’aixeca un monstre
que molts encara neguen per desgràcia,
per bé que ja ens afecta cada dia,
i és urgent actuar-hi sense esperes:
el del canvi climàtic que amenaça
la fràgil biosfera del planeta
on hi som tots, llar única de vida,
la mare terra, el sòl que ens agombola,
tan generós i ric i alhora fràgil,
un miracle en l’inhòspit univers
que ens és donat conèixer, inabastable.
Avui ens cal reformar moltes coses
per refer-nos del mal que hem provocat
i conjurar les negres nuvolades
que alguns no volen veure encara.
I enmig d’una travessa tan difícil
i farcida d’obstacles imponents
i d’interessos de poder i doblers
hi ha motius d’optimisme i esperança.
Un és sense cap dubte la Reserva,
espai on fer l’activitat humana
sostenible amb el medi que ens sustenta,
espai enmig d’altres espais també
en el conjunt vital de les Reserves
que, a poc a poc, arreu del món s’escampen,
espais vitals que poden, ben segur,
fer com aquell efecte papallona
que provoqui aquí i enllà més consciència
de preservar la vida i el planeta,
de ser amb els qui vindran més solidaris,
de respectar el medi que ens acull
i aquest immens regal, la meravella
de la biodiversitat que fa
que tot es pugui sostenir i romandre
i ser la llar comuna de tot ésser.
Amb el conjunt de les altres Reserves,
Menorca haurà de ser model i exemple
de la relació justa amb el medi,
de comportament ètic de futur
per a aquells que després hi hagin de viure,
de l’ús més responsable dels recursos,
de criteris que facin sostenible
l’activitat humana en el seu sòl
i preservi els valors d’un territori
que no podem malmetre ni esgotar,
passatgers temporals en un viatge
que perduri en el temps i que altres llocs
desitgin imitar i s’estengui arreu.
I aquí tothom, sens dubte, és necessari,
a tots ens concerneix fer-ho possible,
els qui tot l’any habitam aquesta illa
de sempre i nouvinguts, aquells que hi passen
potser només un temps a les vacances,
i també el món del turisme ha d’implicar-se
a fer veure els valors que preservam
el millor benefici per a tots,
una ètica, en el fons, del benestar.
Aquí no hi val anar de partidismes,
ens cal l’esforç de tots per arribar-hi
i tots hem de vogar cap al mateix
bon port de ser model i referent,
exemple en territori sostenible,
exemple en tot allò que la Reserva
promou com a valors i com a fita.
Per assolir-ho, pro, tenim grans reptes
i ens caldrà treballar-hi dia a dia
i no podem ser sinó ambiciosos,
educar en tots els àmbits socials
amb pensament integral, creatiu,
transformador, interdisciplinari,
també intercultural, per fer possible
una Menorca plena i sostenible.
Ara tindrem més eines per a fer-ho
i cal aprofitar-les en conjunt,
que es tenguin ben presents en les polítiques
que han de guiar la via menorquina
en un gran marc eticoecològic,
en l’esperit mateix de la Reserva
i en el coneixement precís dels límits
que té el nostre fràgil territori.
Com deia ja el 98 Manfred
Max-Neff, prestigiós economista,
autor de la hipòtesi del llindar,
“el que tenim és ara aquest llenguatge
que s’ha basat en un entusiasme
del creixement i de l’expansió
econòmica il·limitats en front
a una realitat en creixement
de col·lapses socials i ecològics”.
Interessa també en aquest sentit
recordar les propostes assenyades
del filòsof francès Michel Serres
quan reclamava ja en els anys 90
en el llibre El contracte natural,
el compromís, com a éssers humans,
en la defensa dels ecosistemes
així com la sostenibilitat,
després del llarg domini possessiu
i violent exercit per nosaltres
sobre el món natural i que tornem
a recobrar els ritmes de la Terra.
Defensar també uns drets per al planeta
és defensar a la fi la pròpia vida.
Aquest és el camí que fa trenta-anys
ja va emprendre Menorca, decidida
cap a l’única via de futur i benestar
de tots els menorquins.
Passeu-me, si voleu, que no desdobli,
com bé enteneu vull dir de tots i totes,
però em constreny la forma de la mètrica.
Remarcava el filòsof Donald Sandler
un conjunt de virtuts ambientals
que just resumirem perquè convé
que tothom les conegui i si pot ser
se les faci ben seves i defensi:
La sensibilitat i gratitud,
la temprança, com la frugalitat,
una actitud humil, com no la cura,
la justícia i la compassió,
l’honestedat, amor i benvolença,
el compromís i la perseverança,
la creativitat i l’optimisme.
No podem ara desenvolupar-ho,
però qualcuna contemplem-la en breu,
ja situats en l’àmbit de Menorca
i amb aquest optimisme amb què enfrontam
el treball i la tasca que es du a terme
i les eines que atorga la llei nova
que esperam ja ben prest veure aprovada.
La sensibilitat que ens obre els ulls
a contemplar, i així meravellar-nos,
de la natura plena i el paisatge
quan trescam pels senders i pels camins,
quan recorrem la costa i les marines
i ens sobta la bellesa que s’estén,
quan sabem aturar-nos a observar
la riquesa diversa de la flora,
la persistent presència d’endemismes,
quan sabem escoltar el cant dels ocells,
quan oloram l’aroma de la terra,
la gratitud per tot el que se’ns dona.
O la temprança. Contra el consumisme
i malbaratament que avui impera,
saber ser moderats i aprofitar
els recursos amb seny i ser sensibles
amb els béns limitats com els de l’aigua,
abans que els béns s’esgotin sens remei.
Humilitat i cura amb la natura,
el respecte amb el medi imprescindible
perquè res no es degradi ni es malmeti
perquè el futur no es vegi compromès.
Saber ser compassius i així atendre
el sofriment també dels altres éssers,
la voluntat de fer allò que és just,
el sentiment de gratitud pels dons
que ens ofereix la natura de l’illa,
la creativitat d’obrir camins
que ens facin cada cop més sostenibles,
i l’optimisme, en fi, per avançar
en tot el que comporta la Reserva
de Biosfera, sempre amb l’actitud
perseverant que sorgeix de l’amor
i del respecte. Són qualitats sens dubte
que també cal estendre i cal promoure
a tots els àmbits que comporta ser
Reserva, més enllà del propi medi
i acompanyant de l’ètica ecològica.
Com he citat abans, el fet de ser
Reserva implica el conjunt de la nostra
activitat en aquest territori,
perquè té tot el mateix esperit
i participa tot de les virtuts
que va tan bé descriure Donald Sandler.
El benestar social és la cura
a totes les persones que ho precisen,
és la igualtat de totes les persones
i el tracte just, les formes inclusives,
el diàleg real perquè l’acord
sigui sempre possible en tot allò
que és important i que afecta tothom,
una relació sincera i franca
que faci noble i neta la política
en els valors democràtics més fondos
i l’interès que exigeix la Reserva.
Com no, també la cura en la salut,
fonamental d’entorns de benestar,
no oblidar allò que afirmen els experts:
la pròpia salut dels ecosistemes
condiciona la salut humana.
Cal educar en la vida sostenible
i en les virtuts abans assenyalades
com el millor camí d’aconseguir
la societat cohesionada i plena,
una illa sostenible en tots els àmbits.
Ens cal la voluntat i ambició
per assolir allò que ens proposem
per complicat i difícil que sigui,
un diàleg constant, divers, fecund
i d’on puguin sorgir millors idees,
enfortir més aquella cohesió
tan necessària per seguir endavant
en tots els camps que abasta la Reserva.
Ens cal ser creatius també en turisme,
explicar bé un producte diferent
que sigui atractiu a les famílies,
als que volen l’entorn de la natura
i aprecien valors que altres no tenen
o simplement no poden oferir.
Podem cercar models i extreure idees,
crear els ponts de diàleg que ens permetin
que comprengui tothom els beneficis
del model que nosaltres ens hem dat
a curt i, sobretot, a llarg termini.
Progressar en turisme sostenible
és el progrés real que hem de cercar
i mai un creixement sense cap límit
que l’illa no podria resistir.
En aquest marc serà essencial
optimitzar els recursos amb gran cura,
una de les virtuts també citada,
i mostrar bé a tothom quins avantatges
de respecte i de gaudi natural
ha de representar passar uns dies
a una reserva de la biosfera.
I no vull dir, ja ho sé, que sigui fàcil,
però segur que dels reptes més grans
poden sorgir les solucions millors
i en el treball conjunt abunda el mèrit
d’assolir aquelles fites que voldríem.
I virtut és també l’agraïment
als productes que l’illa ens ofereix,
als que mantenen el sector primari
amb l’amatent treball de cada dia
i sostenen la terra productiva,
amb tots els béns de kilòmetre zero.
Com no, als comerços de proximitat
i a tota la cadena que té en compte
allò que l’illa crea i produeix;
als nostres pescadors que saben bé
com es respecta el mar en les captures;
a les empreses que malden per fer
divers encara i ben estructurat
el teixit econòmic a Menorca;
a l’esperit de les cooperatives,
als artesans i a tots aquells que encara
vetlen per mantenir els oficis arrelats
en la tradició i en el saber
de generacions de menorquins.
És l’esforç compartit que sempre compta
i vertebra un sentit de la Reserva.
I com no la cultura, imprescindible
amb el coneixement de la ciència,
per avançar i per ser eficients
en el camí traçat, pal de paller
en la raó i el seny, la convivència,
per conèixer i entendre, per pensar
d’una manera crítica, saber
destriar bé allò que és ver del fals,
saber comprendre el que millor ens convé
i ser de veritat persones lliures,
ser conscients també del fonament
que cal pensar en plural la llibertat.
I Menorca és una illa de cultura,
amb una gran riquesa en tots els camps,
una realitat que molts envegen,
que rep elogis certs de molta gent
i que s’ha de cuidar i s’ha de promoure.
Tant la cultura com el patrimoni
són i han de ser així part essencial
en l’àmbit protegit de la Reserva,
conformen el caràcter de Menorca
i avancen en projectes compartits
i en actitud honesta i generosa,
que són dins les virtuts abans citades.
Hi ha el patrimoni immaterial
que és tota una riquesa, un bell tresor
que s’ha de conservar enmig d’un món
global que tot sovint uniformitza
i trenca les arrels i banalitza
sovint amb teories peregrines,
i vol desfer creences i costums
que han conformat els pobles en la història
i la diversitat, l’ingent cabal
que les comunitats han procurat
amb les formes de viure i de parlar,
de creure i de cantar i de contar històries.
El patrimoni històric de Menorca
és un valor immens, irrenunciable,
a protegir per tots sense fissures.
Com ho és també la llengua catalana
pròpia de l’illa fa més de set segles
pels fets que commemora la diada,
és intrínseca part del patrimoni
i avui, com tan sovint, ha de fer front
a una gens galdosa conjuntura,
que ajunta retrocés en ús social
a pressions de tots prou conegudes,
on no podem exercir plenament
els nostres drets lingüístics en tot àmbit.
Només l’esforç de tots, l’esforç de totes,
ens permetrà prestigiar la llengua,
i que oficial no sigui sols un títol
que no comporta en si després cap deure.
Dins aquest àmbit vull parlar encara
dels valors literaris de Menorca,
una riquesa que molts per ells voldrien,
perquè cuiden la llengua i en transmeten
formes i lèxic propis de Menorca
per al fons literari general
i promouen el gaudi de llegir
i ensenyen la bellesa de la llengua.
Com també cal promoure i fomentar
els altres creadors, que no oblidam,
la música i les arts i l’art escènic,
tot el conjunt que avança la cultura,
des dels valors més plens de l’humanisme.
Tots confiam que finalment Menorca
sigui prest declarada Patrimoni
Mundial, en som segurs, pel riquíssim
conjunt monumental de la cultura
que hem convingut a dir-ne talaiòtica;
seria un valor més, molt important,
amb tots els que tenim de la Reserva.
Sigui com sigui, pro, s’han de fer esforços
per cuidar i millorar aquest patrimoni
i fer-ne referent imprescindible
als amants de la història i la cultura,
i ser exemplars sens dubte en la custòdia
de tots els béns històrics i etnològics.
Per fer-ho així possible i assumit
ens és imprescindible estructurar
un bon programa educatiu que ensenyi
els valors i virtuts de la Reserva,
un programa inclusiu, integrador,
que els faci atractius per a tothom
i així també els difongui i els preservi.
En els trenta anys que celebram enguany
hem avançat ja molt des dels inicis,
hem creat instruments molt importants
en el coneixement i la recerca,
en desenvolupament i diagnosi,
en disseny de sostenibilitat,
en plans i en els programes estratègics
que defineixen línies de futur,
amb el treball rigorós de l’OBSAM,
l’àmbit científic en el si de l’IME
i la feina altruista dels seus membres,
en l’Agència de la Reserva, en totes
les persones que malden amb esforç
a fer el camí d’una illa sostenible.
Tenim pendents encara, pro, grans reptes
que hem d’assolir també socialment,
perquè en alguns tothom hi ha d’ajudar.
El problema de l’aigua que s’agreuja
per la manca de pluges, per sequeres.
Cal ser previsors, unir els esforços
per no esgotar uns recursos que escassegen
i assegurar-ne l’ús i qualitat
i mai no comprometre’n el futur.
Així mateix, pel que fa a l’energia,
cal avançar molt més i sense pausa
en l’horitzó previst de renovables;
ens convé ser exemplars en aquest tema
que ha generat, a més, un bon consens.
A tots ens concerneix, i no és difícil,
ser més eficients en reciclatge
i evitar així bona part de residus,
un problema que creix de cada dia.
Pal·liem-lo posant-hi tots l’esforç,
implantem ja de forma decidida,
per tot, la recollida porta a porta.
I encara ens cal, per complicat que sigui,
treballar de valent, ser creatius,
en diversificació econòmica
per evitar qualsevol dependència.
Reptes que juntament amb l’habitatge
són els que a mi em semblen més urgents
i, com he repetit tantes vegades,
és amb l’acord de tots que cal posar-s’hi,
no només amb aquests, en el conjunt
de cadascun dels àmbits que són l’ésser
en si mateix del que vol dir Reserva
de Biosfera. I ara és bon moment
per recordar breument aquells inicis
en què es gestà el procés de la Reserva
i els pioners que hi posaren esforç
il·lusió, treball i entusiasme.
Guillem Orfila, en nom de la secció
de Ciències Naturals, impulsà l’IME
a entrar en contacte amb el programa MaB,
l’any 1998, i així
amb l’empenta també que li oferiren
el professor i botànic Joan Rita
i especialment el gran suport
de Josep Miquel Vidal i Hernández
van començar el procés que permeté
la declaració de la Reserva.
A ells i en el record especial,
en els deu anys enguany de seu traspàs,
de l’enyorat Vidal, vull exposar
el meu agraïment i homenatge,
pel seu treball, empenta i voluntat,
per fer possible l’illa que tenim.
Fa trenta anys la Reserva convocà
el més ampli consens d’àmbit polític.
Hi va veure tothom el bé major,
el futur més idoni per Menorca
i allò va ser important i decisiu.
Avui, que és tan difícil el consens,
convé tenir present aquella fita
perquè és la millor forma que assegura
de mantenir els valors de la Reserva
i assolir tots els reptes que es presentin.
No em resta més sinó voler agrair-vos
la vostra atenció i gentilesa
per seguir el meu insòlit parlament
i cloure ja aquest seguit de versos
tot expressant el meu desig que l’illa
sigui de tant com va més sostenible,
un exemple d’entesa i de respecte,
de saber conjugar amb el bon govern
l’activitat humana entorn del medi,
tot preservant la nostra identitat,
i amb el conjunt de totes les Reserves
ser aquell model, aquell mirall i exemple
per al futur d’un món més habitable,
més democràtic, digne, igualitari, més solidari i sempre sostenible.
Pere Gomila
