El més tonto fa rellotges

Fa gairebé un parell de mesos que ho vàrem saber. Tot i que s’ha volgut diluir sospitosament, una filla d’en Pere Navarro ha estat “endollada”, en base a una suposada meritocràcia. Ara, de sobte, s’ha convertit en “Coordinadora de Comunicació, Promoció i Difusió de l’Institut Nacional de les Artes Escèniques i de la Música”. El seu sou fa patxoca: 43.200 €. He de malpensar que –igual que deia la cantarella que em van etiquetar a la cartilla de la meva “mili”– “valor se le supone”. Vaja! Com si a mi em col·loquen com a secretari del subsecretari d’algun ministeri. Dels 10 aspirants finals al càrrec,la noia va quedar 7a en les oposicions, però obtingué la qualificació màxima en una entrevista de 15 minuts. Curiós i incomprensible, oi?

En casos com aquest, podem recordar altres fets si més no tèrbols. Si no, com es va nomenar –i en base a què– l’antic alcalde egarenc com a Delegat especial de l’Estat al Consorci de la Zona Franca. Sense passar per alt el mòdic sou anyal de 156.550 €… O, també, com la mainadera dels fills de la ministra d ́Igualtat en podia meritar un de 51.946. Embolica que fa fort! “Enlloc no hi ha un pam de net”.

Des que el món és món, la dreta i l ́esquerra política es retreuen mútuament la xacra de la corrupció. Mai, però, no canvia res. Hi ha molt de teatre parafernàlic, malgrat que al cap i a la fi, res no canvia. La meritocràcia hauria d’ésser teòricament un sistema de govern en base en el mèrit. Associat a la valoració de la capacitat intel·lectual
d’un candidat en front de la resta. No essent així, bona nit i tapa’t !

Quina credibilitat pot tenir –tibant de la manta, fins al final—en Pedro Sánchez. Ja ens ho aclareix l’adagi, amb la famosa dita proclama que he triat per títol. Una altra qüestió serà si, a posteriori, resulta que no marquen l’hora. No hi ha res com el “carnet del partit”.

Casos ben recents i d ́una línia semblant els trobem en la batussa real entre Ricardo Camps (ex.president de la Generalitat valenciana) i “El Bigotes”. O. també, les declaracions judicials totalment oposades i llamineres entre Laura Borràs i Isaïes Herrero i Florensa. No cal afegir gaire llenya al foc. Les brases s ́encenen i cremen soles.
Després, tots plegats ens voldran fer combregar amb rodes de molí. És a dir, emparar-se en la pressumpció d’innocència o la prescripció. Sabeu què els hi dic, de forma suau?: que se’n vagin a pastar fang!