Amb aquelles mans fines d’ungles semblants a llunes perfectes la dona de la casa agafava la capseta del calaix on la tenia guardada. L’obria amb delicadesa i n’extreia un objecte diminut que havia pertangut a un animal marí i que les ones esvalotades havien dipositat damunt l’arena. Era una nineta d’ull que rebia diferents noms relacionats amb l’analogia ocular. Pedres de la virtut, ulls de Santa Llúcia, ulls de sirena o, fins i tot, pedres de l’infinit com a conseqüència de l’espiral vermellosa clar que hi tenia dibuixada.
A la cadira hi tenia el pacient. Podia ser un fill o una filla, el marit o un parent o una parenta. Com que al costat de ca seva encara hi havia una fusteria, una fàbrica de mobles, hi acudien també els fusters i els ebenistes que hi feien feina. Sempre era possible que un polsim de serradís hagués entrat dins un ull però el més habitual era que qui hagués entrat dins la cavitat ocular hagués estat un gra d’arena.
Amb pulcritud, la dona obria l’ull de l’afectat i hi introduïa la nineta trobada a la platja que guardava dins la capseta. El pacient amb la petita càrrega s’alçava, agraïa l’operació casolana i se n’anava.
La nineta, la pedra de l’infinit, faria la seva feina. Rodava i rodava al voltant de l’ull i, tal vegada a la nit, mentre dormia, cauria damunt el coixí abraçada al gra d’arena. La dona es tallava les ungles semblants a llunes i la porta de l’entrada de la casa s’obria. El pacient casolà entrava feliç i alleugerit fins la cuina i la pedra de la virtut li era retornada.
