Als Llisers de Tirassec hi ha sembrada una tuia. Tenint en compte que l’hort es troba en un coster, a pocs metres de l’elevada ermita, la tuia sobresurt alterosa i dona una agradable ombra a la terrassa quan fa la volta el sol.
Les petites pinyes de la tuia atrauen els verderols, en qualcuns indrets coneguts amb el nom de verdums. Els verds animals es confonen amb les fulles atapeïdes de l’arbre i mengen i canten mentre els humans feim el mateix amb una harmonia entre espècies que ens remet al nom budista que rep a la Xina: arbre de la vida.
Enamorats d’aquest arbre d’origen oriental ens en vam endur un esqueix al nord. El vam sembrar al pati de l’Eixample i, encara que no ha tingut temps de créixer tant com el magnífic exemplar dels Llisers de Tirassec, ja fa més de dos metres d’alçada. I, a la primavera, la sorpresa. Els verderols han començat a venir a menjar les petites pinyes a la tuia com fan els seus germans a Menorca.
Es confonen amb les seves fulles verd menorquí, mengen alegrement les pinyes, canten amb generositat amb el seu cant virolat i després beuen a la petita pica de marès que el propietari dels Llisers de Tirassec un dia va esculpir amb les seves pròpies mans que havien alçat cases durant tants d’anys.
És un esqueix en el temps. No és la mateixa tuia i no són els mateixos verderols però la vida flueix d’un a l’altre cantó amb l’harmonia i la naturalitat que demana el món.
