Ha caigut un pi. Ha caigut un arbre. I no un arbre qualsevol. Un arbre de Cala Galdana. La platja del monstre i de la llegenda alada és la cala dels pins. Creixen fins allà on acaba la capa de marès subterrània i on comença l’arena blanca. Enfonsen les arrels dins el marès, el foraden. O l’acaronen, el graten amb les ungles llargues.
No tenen la lírica imposada del Pi de Formentor que va ser lloada de manera magistral i amable pel poeta Costa i Llobera. Són més modestos. Verds, esclatants, escopint cap a la mar resina i clorofil·la.
El pi caigut era un lloc de trobada. Donava ombra natural els dies de solana i els al·lots petits el convertien en un far quan nedaven.
Situat davant el xiringuito d’enmig i encarat al canaló tenia la copa rodona alta i estava envoltat d’una volta de paret seca que el protegia dels esquitxos de la mar.
No ha bastat. Una llebetjada constant l’ha anat minant com una mà que cerca el cor del pit d’un amant. L’amor ja les fa, aquestes coses.
