La solitària rosa d’hivern ha perdut tots els pètals. Ha vist el sol, ha escoltat el vent, ha parlat amb els pocs insectes eixivernats, ha sentit la besada matutina de la rosada, ha observat els ocells anant a beure al safareig ple de peixos i, fins i tot, ha gaudit del plaer epidèrmic de la caiguda d’unes escasses gotes d’aigua. Ara està exhausta i descambuixada.
S’assembla a una al·lota que s’havia vestit amb peces vermelles i amb ganes de gresca per a la nit de Cap d’Any i que ha tornat a ca seva tota sola però amb l’alegria de la festa als ulls. Ha valgut la pena? Ha xalat? No ho sé.
El roser recuperarà la verdor opaca i entrarà de nou en la fredor de l’hivern. Quan esclati a la primavera amb dotzenes de flors vermelles noves ningú no se’n recordarà de la rosa d’hivern.
… tempus fugit… pero alegrémonos, porque carpe diem se ha cumplido