Per “ascensor social” s’entén la capacitat d’una societat per a què els seus membres canviïn de classe social, ja sigui ascendent o descendent, manejant la pobresa o la riquesa social com a mobilitat vertical.
S’ha parlat del somni americà. És precisament la teòrica possibilitat que la societat USA proporciona estructuralment per a què una persona pugui triomfar pels seus propis mèrits i capacitats i per tant pujar a l’“ascensor social” per arribar a una classe social de molt més gran capacitat adquisitiva i nivell de vida que aquella d’on prové o del seu país d’emigració. Un ascensor social cap avall seria el que Groucho Marx va citar al seu llibre de memòries.: “Sortint de la pobresa arribem a les més altes cotes de misèria.”
No som a Espanya una societat ultraliberal, sinó teòricament en un estat social de dret i una socialdemocràcia a la sueca d’Olof Palme. Pressió fiscal forta perquè l’estat pugui anivellar les desigualtats socials i equilibrar les diferències de classe.
El públic hauria de donar la quantitat necessària perquè tothom pogués sentir-se prou coberta en les seves necessitats, i així esborrar les classes i les desigualtats. Les solucions des de l’esquerra i la dreta són diferents, o bé establim una classe mitjana que aturi el poder, o bé establim una classe dominant que és la burgesia però oferint la possibilitat que els membres de la classe obrera puguin pujar a la superestructura de classe dominant i accedir al poder. L’ascensor social.
A Suècia no toquen les castanyoles ni tenen vestit de faralaes, ni piquen a la porta portant una cartera d’un ministre, ni alzines a les deveses ni corredor mediterrani, ni potes amunt per una mascletà, ni “m’agrada la fruita”; i clar això es nota perquè allò que a ells els podria anar bé, aquí pot anar bé amb improvisacions o picardies o d’aquella manera malament.
Espanya per una raó o una altra, per naixement, per clan familiar, per pertinença social, per idees polítiques, o lluita de poder o per nacionalisme o per amiguisme o endollisme o cadena de favors o clientelisme, no funciona l’ascensor social. Com a molt funciona una escala de cargol molt pendent i angular que molt pocs poden pujar.
Quan algú neix en una classe obrera o en un barri obrer en aquest país, no surt de “0” a la vida, surt de “-2”, i per tant en pitjors condicions i menors oportunitats que difícilment uns quants podran salvar. Aquest -2 es nota a diferents nivells. Primer al col·legi. No es pot anar a un de privat sinó a un públic, cosa que implica una selecció inicial, ja que als col·legis privats de més de 1.000.-€ al mes només hi van els fills dels més acabalats econòmicament. Això implica relacions entre nens i entre pares, i entrada a la cadena social de favors o influències, i al canal d’informació més proper al poder social, polític o econòmic. Si acaben els estudis, poden anar a l’estranger a perfeccionar idiomes o a escoles d’important despesa, que els fills de la classe obrera no poden fer. No hi ha beques públiques per a això, ni ajudes privades que permetin obrir la porta de l’ascensor, simplement no es pot muntar on puja a l’últim pis que porta a la superestructura del poder.
Si uns no tenen capacitat o mitjans, van a la formació professional pública, si altres no tenen capacitat però si mitjans econòmics, van a l’empresa de la família o d’un amic o, en qualsevol cas, amb capacitat o sense formació, van a una universitat privada de 12.000 euros o més anuals, més residència i despeses d’estada, més màsters de 30.000 € i així va passant el temps i es viu bé la vida.
Els que arriben a la formació professional ja s’hi quedaran per sempre o marxaran com a emigrants. Els que van a la universitat pública, a veure quin màster poden fer quan acaben, però el problema no és el màster sinó l’accés a la vida laboral. Han pujat un parell d’esglaons, però del descans no poden passar. Tant se val les qualitats que es tinguin, alguns si seran capaços de fer-les valer potser no aquí sinó fora d’Espanya. Quan comencin a buscar feines es trobaran que altres amb menors mèrits ja han arribat a la posició, o que no coneixen la persona adequada que coneix una altra persona adequada que el pot col·locar en una posició concreta. No és part de l’esfera de decisió de la seva estabilitat. El seu C.V. si és extraordinari el podrà servir com a màxim per començar per sota, però si vol pujar per si sol, pels seus propis mèrits, tindrà el sostre limitat, i també haurà de “matar” amb una extraordinària competitivitat, en què els valors ètics o la moral històrica són difusos, entrant en una altra nova moral o ètica, la de l’èxit, la justificació per l’èxit, caigui qui caigui, la de la Foguera de les vanitats.
Per descomptat que si arriba pels seus propis mèrits, per l’escala i no per l’ascensor, ho tindrà més difícil que el que arriba si ha nascut des d’un “+2”, o “0” i no a “-2 ”, com ell.
Si és dona llavors haurà d’esmolar els talons que s’haurà de posar per anar a treballar amb bretxa salarial, no importa com sigui de bona personalment i professionalment, i possiblement hagi de viure en l’àmbit laboral situacions incomodes en algun moment.
Quants Zara hi ha a Espanya? Quants Mercadona? Quants Corte Inglés?, per descomptat que és possible que uns quants actuant pel seu propi esforç siguin capaços de trencar el sostre de vidre i arribar al terrat de l’edifici econòmic i social , però no pujant per lascensor, i això sempre un mínim nombre.
Molts universitaris que procedeixen de classe mitjana, hauran de fer infra treballs, o feines diferents a la seva formació per sobreviure, i amb inseguretat laboral, entrant a la cultura de l’atur, mentre que els que vénen del “+2” no baixaran al “- 2” mai perquè sempre trobaran oportunitats més fàcils, en condicions econòmiques i personals diferents de l’emigrant, en un món global com vivim.
L’emigració de metges i altres alts professionals és un fenomen que cal analitzar. L’accés al funcionariat no és vocacional sinó un sistema de buscar estabilitat, però amb uns salaris que porten a la insuficiència, per exemple policies o mestres que han de pagar uns habitatges que gairebé se’ls emporta el sou o fan impossible viure, i que entressin necessàriament per la lliscant rampa de la mini corrupció, i en alguns casos de la maxi corrupció.
Hem arribat a un moment des del tardofranquisme cap aquí, on l’ascensor social ha deixat de funcionar i s’està reobrint la bretxa de classe. La classe mitjana es va diluint, reduint, i vivint amb prou feines en el seu nivell, la classe obrera va augmentant des de la classe mitjana, amb una disminució de la seva capacitat adquisitiva flagrant, amb problemes de treball, ingressos, habitatge, sanitat, justícia, impostos, i la classe alta es va reduint i enfortint, fent el búnquer mitjançant un sistema de manteniment de clienteles i relacions que fan que es regenerin per si mateixa, s’enriqueixin i es tanquin a l’exterior amb “segurates” a l’entrada.
Amb tots els problemes l’únic partit capaç de frenar aquest procés és el Partit Socialista, però amb una nova forma de liderar i governar, amb noves idees i un replantejament de la social democràcia per adaptar-la als temps actuals. S’haurà d’obrir cap al centre esquerre i tornar a generar confiança.
