Avui, parlaré de l’impost de successions. El considero un atracament en tota regla. Arrossega controvèrsia. Amb tota la raó del món. Cada cop hi ha més gent mobilitzada per a demanar que passi a millor vida. N’hi ha per llogar-hi cadires ! D’entrada, es té la percepció que ve a ésser una mena d’ embolica que fa fort. D’altra manera, si els pares ja van pagar, no deixa d´ésser una doble imposició. O, potser millor, un doble reintegrament.
Esdevé patèticament surrealista l’allau de canvis de domicili –entre comunitats autònomes– per a cercar el pal·li de les que ho tenen bonificat. Les que es troben fortament endeutades acostumen a acarnissar-se amb el pobre contribuent. Mentrestant, hi ha dos fets molt simptomàtics a considerar: d’una banda, en alguns països del nostre entorn, el tema va de capa caiguda. En canvi, a casa nostra, el nombre de renúncies a acceptar una herència s’incrementa de forma exponencial. Serà per alguna cosa, oi ?
Bèlgica i França (amb un 0´7 i un 0’6% sobre PIB, respectivament) són els dos socis comunitaris que més recapten. Ací, no arribem als dos mil vuit-cents milions d’euros (el que representa un 0’3). Xifres que esdevenen escorrialles. Serveixen per tapar el malbaratament malaltís de la classe política. En aquest sentit, algú s’ha parat a pensar el sacrilegi de destinar més de cent milions d’euros diaris (d’interessos) al pagament del deute públic ? Ja fa uns quants anys que el passiu públic ultrapassa –per primer cop– el cent per cent del producte interior brut. Qui i quan farà front a aquest immens disbarat ?
Un exemple: cada any, uns trenta mil andalusos s’empadronen a Madrid. Volen evitar el pagament de la taxa. La comunitat madrilenya bonifica el 99% de l’impost (per herències i donacions entre familiars directes). Per contra, Andalusia l’aplica si els llegats superen el quart de milió d’euros. Una xifra fàcilment assolible, tenint en compte tan sols els valors cadastrals dels immobles dels nostres antecessors. Aquest tripijoc el poden dur a terme –d’acord amb assessors fiscals– les famílies acabalades. Les que disposen de recursos per fixar el domicili fiscal –no pas el real– allà on els convingui.
Els notaris espanyol quantifiquen en un 10% el nombre d’herències rebutjades any rere any. Si es compara el percentatge amb el de deu anys enrere, s’ha ben bé triplicat. És clar, però, que –en aquesta conjuntura– cal considerar un binomi concret: la forta crisi immobiliària i el context d’un endeutament privat molt per damunt del què seria aconsellable. Cal dir que la major part de la riquesa familiar té base de totxana. Aquests actius, al llarg d’aquest decenni, han perdut molt de valor. Fins i tot, sobre alguns d’ells hi pot haver hipoteques que, en algun cas, podrien superar el preu de mercat.
L’animadversió al tribut rau en considerar que no es pot pagar –al moment de morir– quan ja es va fer en vida. Ara bé, el fet imposable hi és: grava un bé que canvia de titular.
D’una o altra manera, és evident que cal agafar el brau per les banyes. Si més no, s’ha de salvar –sí o sí !– el greuge comparatiu entre les diferents regions espanyoles. Com a català, ja conenço a estar fart d’anar sempre amb la cartera oberta. Mentrestant, l’acord tripartit PSC-ERC-COMUNS que ha encimbellat en Salvador Illa s’ha posat en marxa perjurant que no se’n plantegen la seva abolició. En canvi, es fiquen en camisa d’onze cares, enfrontats amb la majoria d’autonomies, exigint un “concert fiscal” propi, a semblança d’Euskadi i Navarra. El sarau està garantit.
