“Trec pit per elles”

Avui, 19 d’octubre, commemoram el Dia mundial del càncer de mama. Així ho va establir l’OMS  –fa 33 anys– amb l’ànim de promoure  la detecció precoç, el diagnòstic oportú de la malaltia i la gestió integral del seu tractament. D’aleshores ençà es va posar de moda el llaç rosa tan característic de la  jornada. Som davant d’una patologia que fa proliferar  –de forma desordenada–  les cèl.lules epitelials que envolten els seus conductes. Comencen a mutar i s’expandeixen sense control fins a formar un tumor. Allò que inicialment sembla una anomalia senzilla pot escampar-se perillosament, si no es tracta a temps. Àdhuc fins el punt de comportar la mort.

Una taca rogenca i escamosa a la pell o un bonyet al pit. Un mugró que supura o qualsevol altre senyal estrany esdevenen tocs d’alarma que demanen una visita sanitària urgent. És un metge qui ha de valorar tot seguit l’abast de les mutacions. Cal prendre mesures ben aviat, sense més dilació….de cara a triar la teràpia més adient. La detecció d’aquest càncer es duu a terne a través d’una mamografia, ecografia, biòpsia o ressonància magnètica. S’espera que, al llarg de la vida, una de cada dotze dones el pateixi. Pel que fa al col.lectiu masculí, val a dir que també s’hi pot haver d’enfrontar. Això sí,  en una proporció d”un senyor per cada nou senyores.

En aquest entorn s’hi intuixen alguns factors de risc causal en diversos factors  l’obesitat, una vida massa sedentària, l’alcohol, antecedents familiars, una primera menstruació a edat molt primerenca, parts més enllà de la quarentena, ús de teràpies hormonals durant la menopausa, etcètera.

Aquesta jornada té com a objectiu sensibilizar tothom en el tema. Heus ací un punt summament important a considerar. Hi ha un lligam prou estret entre la persona que pateix la malaltia i la possibilitat que aquesta desenvolupi un estat anímic negatiu/depressiu. Enfrontar-se a dures sessions de quimioteràpia, radioteràpia o àdhuc a una mastectomia mamària pot ensorrar psicològicament el més valent. Veure’s sense un pit i planificar-ne la seva reconstrucció amb pròtesi no és pas un fet que hom puguem imaginar fàcilment sense haver-ho viscut en primera persona.

Per a cloure aquest article, tan sols em resta expressar el meu màxim suport i recolzament a totes les persones que es troben immerses dins d’aquest –diguem-ne– “embolat”. Des del fons del cor i amb sentiment, admiració i respecte màxim els llenço un eslògan metafòric, amb molta fondària: “si em necessites, xiula !”   Tots els ànims del món i més !!!