Aquest proper 11 de novembre, s’acompleixen 21 anys de l’adéu de l’entranyable “poeta de Roda”. D’aleshores ençà, el llibre que agrupa les seves obres completes és el que tinc a la meva tauleta de nit. Diàriament, abans d’aclucar els ulls i deixar-me vèncer pel son, sento la necessitat de fer-ne un tast.
Quan tan sols tenia 19 primaveres, enfermà de tuberculosi i restà enllitat al llarg d’un any. Se li va fer etern. En feia tres que havia publicat el seu primer escrit. Allí, ja traspuava un estil i un sentiment de fondària immensa. Aquest sotrac en la salut li va generar una gran afecció per la lectura.
Just abans de complir 40 anys, li diagnosticaren una feixuga esclerosi múltiple. Cinc anys desorés, es va veure obligat a agafar la invalidesa absoluta, plegant de l’empresa tèxtil on treballava. Poc a poc, va assolir la condició de poeta català més llegit. Tothom qui el coneix resta embadalit i impactat. Amb raó, perquè parla amb i des del cor. Tot un encís!
Justament al mes de novembre —on recordem especialment els difunts— la riquesa del seu “Llibre d’absències” sedueix i engresca qualsevol lector. Àdhuc els no creients. Referir-se a la tardor de la vida dessota un prisma no pas tètric i allunyat de tons de negror esperona i conforta l’ànima: “Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim que va anar marfonent-te / És vivint que puc pensar-te i fer-te créixer amb mi… Fins que el silenci m’engoleixi com t’ha engolit per sempre / Si mor —i havent de morir— serà de cansament. I aleshores la nit n’engolirà les restes. Al fons del pou hi haurà, com sempre, estrelles…”
“Dispersa i vehement, la vida és l’abegot que brunz un sol instant. I es perdrà dins la tarda, no el riu solemne i dòcil que lliurarà les aigües a una mar que el faci perdurable / Alliberat de tota turpitud, sense seguici d’ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrere”.
Ens cal moltíssima més gent amb el seu perfil. La vida té un altre color. Un sentit plenament esperançat. “Alliberem les barques de tanta corda inútil. Hi ha grans rius que ens esperen / El dolor no crema ni resseca. En el silenci, hi trobes l’harmonia que semblava trencada ja per sempre. Deserta el fosc, surt a la llum i viu”.
En la dinàmica d’un món tan convuls i sorollós, és bo i just establir moments de pausa. Ens cal reflexionar força sobre la transcendència vital de la persona. Respirar i escoltar el silenci: “Un dia qualsevol foradaré la terra i em faré un clot profund, perquè la mort m’arreplegui dempeus, reptador i temerari. Suportaré tossudament la pluja i arrelaré en el fang de mi mateix”.
Quanta fondària aporta el nucli del seu pensament! Fem per tal que ens embolcalli. Esdevindrà una eina de treball força efectiva de cara a assumir que la mort forma part de la vida.
