S’acompleix avui, justament, un segle de la seva mort. Fou el gran compositor d’òperes tan enlluernadores com Tosca, La Bohème, Madame Butterfly o Turandot. Nascut a Lucca, una preciosa vila emmurallada, a només 20 quilòmetres de Pisa.
Quan tenia 15 anyets, el director de l’institut de música d’allí copsà el seu interès innat per la matèria, molt especialment pel piano i l’orgue litúrgic. Un parell d’anys més enllà, quedà tan embadalit amb una representació de l’Aida (d’en Verdi) que decidí dedicar-se vocacionalment a compondre obres d’aquest gènere.
El seu estil i diàleg musical combinava magistralment temps, harmonia, melodia, tons i sentiments. Les orquestres assolien nivells de perfecció excel·lent tot interpretant partitures d’una fondària excepcional.
Turandot, la seva darrera òpera —la més agosarada i alhora moderna de les 12 que va fer— quedà inacabada en morir (als 65 anys, de càncer, després d’ésser un fumador empedreït). En totes elles, va palesar un domini perfecte de l’escena lírica. Tot plegat, al meu entendre, lliga perfectament amb una frase seva: “La inspiració és com un despertar. Un esclat de totes les facultats humanes… i es manifesta en l’assoliment de grans reptes artístics”. Al cap i a la fi —la cita també és seva— “l’art és un tipus de bogeria”.
Avui fa una setmana que celebràvem la festa de Sta. Cecília, la patrona de la música. Em permeto transcriure, de bell nou, un extracte d’un article d’opinió que vaig publicar aquell dia:
“La música és un tresor que genera moltes vivències al nostre cor. Potser la principal és reviure la connexió amb la divinitat. Un músic no és aquell que toca un instrument. Ho arriba a ser qui toca l’ànima de qui l’escolta”. És obvi que en Puccini quadra plenament amb aquest perfil.
No cal que indiqui cap link per a accedir a l’audició d’òperes de l’autor referit. Telemàticament, la facilitat és total. Per això convido els lectors a que facin, si més no, per assaborir un munt d’autèntiques delikatessen.
