Persistir carrinclonament, any rere any, en associar la diada de Sant Valentí a l’accent en un amor romantic és un engany.
Critico la vessant oportunista i del tot comercial d’un consum absurd i irresponsable. Associar les imatges del sant i de Cupido esdevé una presa de pèl. Per no dir quelcom més fort.
Les relacions amoroses cerquen l’harmonia i alhora el goig de poder compartir la vida amb una persona que estimes. No cal, doncs, pretendre assolir aquesta fita o repte dessota el lligam d’una despesa material per a segellar aquest “pacte”. On rau la força que mou i dóna vida a una relació afectiva de pur enamorament ?
Cal valorar i viure l’amor amb intensitat i amb tota la rauxa que genera aquest sentiment. Sempre, però, com a vivència íntegra, lliure i –a ésser possible– infinita en el temps. Donar amor i compartir-lo mai no ha d’implicar invalidar l’altre. La suma de dos cors ha d’enlairar i potenciar aquesta força.
Pretendre conquerir el “placet” i/o la seducció d’una altra persona en base a qualsevol tipus d’obsequi és una fal.làcia.
Per assolir un aprenentatge adient i solid en aquesta matèria de vida afectiva i sexual, cal educar en la llibertat, la igualtat i el complement per a créixer plegats i en plenitud. Altrament, correm el risc d’un esclavatge emocional del tot tòxic. És ací on poden generar-se situacions no desitjades de masclisme, violència fîsica o feminisme desajustat.
Abracem el do l’encontre de l’altre, l’afecte i l’amor arrelant-ho en el prisma de l’autoestima mútua. Serà aleshores que aquesta força motriu ens ajudarà a bastir un món molt millor.
No essent així, malauradament tindrà tot el sentit el títol del meu article: mai no m’hauria agradat triar-lo.
Josep Ballbè i Urrit.
