El proper dissabte, commemorarem el 86è aniversari de la mort del gran poeta Antonio Machado. Un intel·lectual de la Generació del 98. Un grup de poetes, assagistes, novel·listes i filòsofs a l’entorn històric del moment de la guerra hispano-ianqui de 1898. Tots ells dessota el penó intel·lectual ferm i oposat a la restauració borbònica. Coincidien en la percepció d’insatisfacció amb el moment històric que els tocava viure. Amb un lideratge especial per en Machado, que –amb la punxa afilada d’uns versos ben crítics– no tenia pas pèls a la llengua… Tant és així que morí a l’exili, després de la derrota republicana a la guerra civil de l’any 1936. Concretament a Cotlliure, a la Catalunya nord.
En veure el desencís i l’extrema buidor de la societat actual, puc establir punts de cert paral·lelisme entre llavors i ara. Crec que ens calen molts líders de la seva talla. Amb nucli, coratge, fondària i essència. Llàstima que els ratis de lectura hagin davallat a límits gairebé mínims! Sense bones dosis d’aquest valir, el criteri mitjà de la població se’n va en orris.
Fins i tot la suposada capacitació de força polítics s’ajuda amb tripijocs de títols acadèmics obtinguts tèrbolament, per aparentar el què no són. En línia amb la tesi del “todo pasa y todo queda”, el comú per a tots és morir. Sempre després de fer un camí on hàgim estat capaços d’obrir corriols per a la resta de mortals. No essent així, malament rai! I, com deia el propi poeta, “la mort no és pas quelcom que hàgim de témer. Si més no perquè, mentre som, la mort no és. Però, quan la mort és, nosaltres ja no som”: tot un estil filosòfic i vital que intento tenir sempre com a referent.
