Sempre he mantingut que no sé viure sense música. Quan cito aquest art, remarco que sóc summament selectiu. No puc empassar-me material tronat, que n’hi ha molt. Al cim del meu “top ten” de grans compositors, hi figura —per mèrits propis, a distància sideral de la resta— en Johann Sebastian Bach. El considero “el pare de la música”. L’harmonia de les seves obres m’eleva l’esperit, m’acarona el cor, m’emociona i m’ajuda molt a meditar. No m’avergonyeix referir que sovint escric els meus articles al so suau d’una melodia d’aquest autor celestial. Aquest proper 21 de març, es commemora el 340è aniversari del seu naixement.
Afirmava que “tocava les notes com estan escrites. És Déu, però, qui fa la música”. Fantàstic! Juntament amb pintura, l’escultura, arquitectura, poesia, dansa i cinema és una de les set belles arts. Ja ho referia Robert Schumann en dir que “és l’únic autor de qui els altres podrien treure’n quelcom”.
El gruix del seu llegat aplega preludis, fugues, misses, àries, motets, sonates, suites, psalms, els famosos 6 Concerts de Brandemburg, les 4 Passions (de Sant Mateu, Sant Joan, Sant Lluc i Sant Marc) i més de 200 cantates. No em sorprèn un grau tan excels i sublim, quan componia pensant que “la música és una harmonia agradable en honor de Déu. El repte i raó final de tota música no pot ésser altre que la seva glòria i l’alleujament de l’ànima. No essent així, no hi haurà música sinó gresca diabòlica”. Treballava dessota un doble principi: “l’harmonia està al costat de la pietat… I és la forma especial de la música el que mou el cor”.
Per a mi, la seva música esdevé com tot un pack de vivència, esclat, pau, serenor, bàlsam, pregària i puresa. Sempre que em sento alicaigut o feble, és com si tibés de la millor de les farmacioles. “Danke, Meister!”
