De trascantó, m’he llevat —aquest dilluns— amb la notícia de la mort del papa Francesc. Em costa fer-me’n a la idea. Estic molt trist i afectat. Alhora, sento la necessitat de compartir el que penso, contrastant-ho amb allò que desitjaria de tot cor, àdhuc a nivell terrassenc, per què no. A veure si me’n surto com jo voldria!
Primer de tot, diré que fa uns dos mesos vaig tenir ocasió de veure el film «Conclave». Vaig quedar summament impactat. Tant és així que, en sortir del cinema, de seguida vaig comentar —amb alguns amics— que el guió de la pel·lícula el trobava plenament actual… Que, arribat el moment, en voldria un de semblant a nivell catòlic. Què pretenc expressar amb una afirmació així? Ni més ni menys que la meva travessa pot anar en la direcció d’un papable del continent africà. Semblarà agosarat, però advoco per defugir el tradicionalisme i la via d’allò que podríem anomenar continuïsme històric. No endebades, molts parlen de retornar a la via d’un Sant Pare italià (o, com a molt, europeu).
En aquest sentit, recordo que el papa Francesc fou el primer pontífex jesuïta i també el primer llatinoamericà. Per què, doncs, no pensar en la figura d’un dels dos cardenals salesians, com Cristóbal López Romero i Àngel Fernández Artime? El primer d’ells dos, per cert, és actualment al front de la diòcesi de Rabat i farà 73 anys el proper 19 de maig. El segon, en té 64 i fa poques setmanes que deixà d’ésser rector major d’aquesta congregació religiosa.
…Anant a nivell de la vella i bella Ègara, no podem oblidar que el bisbe Salvador Cristau i Coll va complir 75 anys el proppassat dia 15. Raó per la qual —seguint les normes de l’Església de Roma— cal anar pensant a trobar-li un relleu. En aquest punt, recordo que ja vaig «mullar-me» —fa uns mesos— citant el nom del bisbe David Abadias, auxiliar de la diòcesi de Barcelona, de tan sols 51 anys. Val a dir que coneix l’entorn sobradament, arran el seu pas —entre d’altres— per la parròquia de Sant Joan, a Matadepera. Sense que se’m malinterpreti, entenc que cal assumir els «riscos» i el coratge de «tibar de pedrera», amb el jovent, com ha fet el Barça de futbol enguany.
No deixant de banda el tema del rejoveniment, veig una petita «incoherència» a nivell eclesial: si es prega que els bisbes renunciïn al càrrec als 75 anys, per què no aplicar un criteri similar pel que fa a la figura del sant pare? No oblidem que el papa Bergoglio ja en tenia 76 en accedir al càrrec.
Reprenent la figura del papa Francesc, li valoro i aplaudeixo —amb admiració— un seguit de valors fantàstics: la senzillesa, l’austeritat, la preferència pels sectors més desfavorits (immigrants, malalts, pobres), la fermesa a l’hora de combatre xacres com la pederàstia o la corrupció, el rebuig de prebendes associades a l’ostentació i el respecte envers col·lectius com els homosexuals i els divorciats, etcètera. Per tot plegat, tant de bo que el nou successor de la trona de Sant Pere assumeixi i faci seus —al cent per cent— els criteris que ell ha dissenyat.
De cara a la cerimònia del seu comiat, i anant més concretament al punt del luxe, m’ha sorprès positivament que deixés prescrits alguns «detalls» per fer-la més sòbria i austera. Un camp on la «pobresa» i la discreció dels salesians sempre ha estat capdavantera, en línia amb els eixos del seu fundador, sant Joan Bosco.
Per acabar, incidint en l’actualitat del nostre món, em treu del tot de polleguera la indiferència política (de l’OTAN, la UE, en Trump, en Putin, en Netanyahu, and so on) davant temes com ara el bel·licisme i el rearmament. El papa que ens acaba de deixar deia —no fa pas tants dies—: «Voldria tornar a creure que la pau és possible; que, des de l’església de la Resurrecció/Sant Sepulcre —on enguany catòlics i ortodoxos celebraran la Pasqua— s’irradiï la llum de la pau sobre Terra Santa i el món sencer. Que es deturi el foc, s’alliberin els ostatges i es porti ajut a la gent que passa gana i té el somni d’un futur en pau… Les persones tenen ànima i dignitat… Treballem per cercar solucions mitjançant un diàleg ferm i constructiu. La pau no és possible sense un veritable desarmament».
