Quan la decepció et fa més clara la mirada
Quan vaig entrar en política ho vaig fer amb un convenciment clar: la política ha de servir per millorar la vida de la gent. Però, malauradament, hi ha moments en què una s’adona que açò no sempre és així. No vaig entrar en política per fer discursos polits ni per sumar vots. Ho vaig fer perquè crec en el diàleg, en la col·laboració i en la responsabilitat compartida.
Però avui em sent trista. I decebuda.
Trista perquè des d’Avançam vam dur al darrer ple una proposta tan senzilla com necessària: crear una taula local per xerrar d’habitatge, per escoltar-nos, per coordinar esforços, per cuidar el nostre poble. I decebuda perquè, davant d’aquesta proposta, la resposta de l’equip de govern va ser un “NO”. Rotund, sense marge, sense ni tan sols la voluntat d’escoltar amb calma.
La proposta de crear una Taula de Coordinació Local per un Habitatge Digne a Alaior no era cap caprici, ni tampoc una estratègia partidista. Era una resposta real a una necessitat urgent, que afecta avui a persones del nostre poble. Perquè quan vius de prop situacions de vulnerabilitat, de gent que té por de perdre casa seva, de famílies que no arriben, de joves que no poden emancipar-se, no pots quedar-te de braços plegats. Proposar aquesta taula no era fer renou, era intentar trobar solucions.
I per açò, la negativa de l’equip de govern a una proposta com aquesta, dialogada, participativa, oberta a tots els actors del municipi, m’ha colpit profundament. Perquè en tost d’avançar, es va optar per frenar. La idea de crear un espai local d’escolta i resposta era per posar en valor allò que es viu, se sent i es detecta a peu de carrer, perquè la resposta més efectiva és la que neix des del nostre municipi, de les persones, dels casos concrets.
Cada municipi té la seva realitat. I a Alaior, estem vivint situacions molt tristes amb casos de desnonament. Negar açò, o no actuar amb les eines que tenim a l’abast, és girar l’esquena a la ciutadania. I el més trist de tot és que darrere d’aquesta negativa hi ha, en la majoria d’ocasions, interessos partidistes, por al debat o simple desgana política. I potser és ara, més que mai, quan una entén que no tothom està disposat a escoltar quan la proposta no surt del seu propi color polític. Que massa sovint, es prioritzen les estratègies per damunt de les persones. I que açò, per molt que ho intentem maquillar, no és fer política: és simplement exercir el poder.
També he de confessar que tenia l’esperança —potser ingènua— que els meus companys i companyes del PP votarien a favor. Perquè més enllà dels colors polítics, crec —i vull seguir creient— en els valors de les persones. En el sentit de responsabilitat compartida, en la capacitat d’escoltar i, sobretot, en la voluntat de posar les necessitats de la ciutadania al centre.
Em sap greu. Em sap molt greu. Perquè pensava que almenys, davant els temes essencials ens podríem trobar, parlar-nos i construir tots junts. Però una vegada més, hem vist com es tanca la porta al diàleg abans fins i tot d’haver-nos assegut.
Després d’aquesta decepció, només ens queda als meus companys i jo una opció: seguir mirant endavant, amb la mirada neta i la consciència tranquil·la. I seguir al costat de la gent, com sempre hem volgut fer. Amb més força que mai. Perquè crec en la política que escolta, en la política que no té por de les propostes de l’altre, i en la política que prioritza les persones. Potser no sempre guanyarem les votacions, però ningú ens farà renunciar a defensar allò que és just.
Perquè protegir el dret a l’habitatge és protegir la vida i la dignitat de les persones.
Isa Allès
Portaveu d’Avançam Alaior
