Els ocells tenen memòria de la bondat. Sempre que som a ca nostra vaig omplint una pica diminuta de marès. L’aigua es fonamental per a les aus. Ja sigui a l’hivern o, sobretot, a l’estiu, acudeixen a beure a la pica una quantitat ingent d’ocells que van des de la tórtora fins al tord negre o merla, el verderol, el ferreret, el reietó, el busqueret o el bec de corall vermell.
Trobarien aigua en d’altres indrets de la ciutat però al pati de ca nostra, a més d’aigua, hi troben seguretat. No hi ha depredadors -fa temps que em vaig retirar- i poden beure amb tranquil·litat o fer els seus banys per tal d’eliminar els paràsits amb la seguretat que cap moix, una rata, un xoriguer o un falcó -fins i tot una gavina blanca- els ataqui.
El que em meravella és que puc estar-me una setmana o un mes fora i quan torn a casa i ompl de nou la pica de marès no passen ni deu minuts que els ocells tornen a venir com si el temps no hagués transcorregut, com si tinguessin memòria del gest bondadós. Per açò pens que els ocells tenen memòria de la bondat a diferència dels elefants i dels humans que, malauradament, tenim memòria de la maldat.
Com tracen el mapa mental? Ens visiten cada dia i se’n van quan troben la pica buida? S’avisen quan, a la fi, hi torna haver aigua? Serveixen els seus cants per traçar aquest mapa mental?
Els ocells tenen memòria de la bondat i aquesta qualitat és el millor compàs amb el qual el mapa es pot dibuixar.
Els ocells tenen memòria de la bondat
