Fa unes setmanes la Comissió de Memòria i Reconeixement Democràtics va instar oficialment l’Ajuntament des Castell a retirar la simbologia franquista –l’escut franquista i la frase “a los caídos por Dios y por España”- del mausoleu dedicat a les víctimes de les tretes de l’Atlante. La seva projecció a l’espai públic incompleix les lleis Estatal i Autonòmica en aquesta matèria. En cap moment es parlava de l’interior del mausoleu, només de l’exterior, pel que la intervenció no hauria de ser tan complicada. Tenir en un cementeri aquesta simbologia excloent, antidemocràtica i que ret honor i homenatge al règim franquista, no és quelcom que ens poguem permetre com a societat.
La simbologia franquista a aquestes alçades hauria d’estar del tot retirada, ja feim molt tard. Perquè ens és tan difícil fer una retirada total de la simbologia dictatorial? És la tònica arreu de l’Estat, ja que encara hi roman molta d’aquesta simbologia, impunement. Perquè? Segurament per diversos factors però, clarament, el que marca la diferència és que l’estat espanyol no ha condemnat oficialment el franquisme i els seus crims, així com tampoc ha demanat perdó per ells.
Molts càrrecs de la maquinària franquista un bon dia s’aixecaren del llit que eren demòcrates, diversos organismes es transformaren també de la nit al dia en organismes “democràtics”. El poder mai va canviar realment de mans. Per això, molts historiadors parlen de la “Transacció” i no de la “Transició”; al més pur estil del “Gatopardo”. És a dir, tal com va escriure el príncep de Lampedusa i com Luchino Visconti va portar a la gran pantalla, el món de la vella aristocràcia s’ensorrava per donar pas a un de nou, el de l’emergent burgesia. No obstant, les relacions entre aquest vell món i la nova burgesia acabava per mantenir el poder en les mateixes esferes. És allò famós de “que tot canviï perquè tot romangui igual”.
El mateix pel cas espanyol. Segurament per això tenim més 100.000 persones en fosses i Espanya és el segon estat amb més desapareguts del món. Per açò encara tenim carrers places i monuments dedicats a assassins. Per això els morts i torturats durant la dictadura resten al marge. Ja ho varen dir els promotors de la Llei d’Amnistia de 1977, es tractava d’oblidar, però no només al nivell més alt, al govern, sinó que aquest oblit s’havia de canalitzar cap a tota la població.
En aquest cas concret, les “víctimes de l’Atlante” no tenen res a veure. El problema està en la simbologia franquista. Per tot això, reclamam una resposta a l’Ajuntament des Castell. Què farà el consistori? Complirà la llei? Democratitzarà l’espai públic? No ens podem permetre aquestes arrels franquistes. Fora franquisme dels espais públics, ja!
