Un dels encís de les converses és la seva capacitat per girar, per transitar del riure al posat seriós, del comentari lleuger a la reflexió inesperada, de la tendresa a l’enuig, de la gelor al consol… Passa en el cara a cara, però també en les xarxes socials, on, avui per a avui, es desenvolupa bona part de les nostres interaccions.
Compartesc amb un amic una petita broma arran de no haver trobat un paquetet de sal de Fornells. En un moment de la conversa que segueix a la broma, el meu interlocutor em contesta “ja saps que el que pugui fer per a tu, ho faré”. Em fa pensar que hi ha poques coses tan polides que tenir a prop persones que farien coses per tu o per les qui tu faries coses.
Potser sembla una mica exagerat, però crec que és una expressió de com de bàsics som els èssers humans. Necessitem que ens estimen i estimar, i el fet de sentir que hi ha algú que està disposat a comprometre’s per tu, hauria de bastar per fer-nos sentir bé. Però no sol ser suficient, sovint ho compliquem tot massa.
Fins i tot, quan ho intentem simplificar, no podem evitar pegar-li voltes i demanar-nos si és tan senzill o, pel contrari, és que ens estem conformant o renunciant al que “realment mereixem”. Que vets a saber què és exactament això, que és el que ens han venut (o hem comprat) que mereixem, com si que ens estimen, no fos prou.
És un problema d’expectatives, aquestes amb les tan bé sap jugar la industria dels bens i serveis (i l’estima, en les seves infinites variants, no deixa de ser el be més preuat que existeix), però, també de discordança entre el que som capaços de pensar i de sentir, o més col·loquialment, que el cap va per un costat, i el cor, per altre.
Comment