Cada situación es un cóctel de azar, percepciones personales e imaginario colectivo. El azar es incontrolable, como lo son las percepciones personales, intrínsecamente individuales y subjetivas, condicionadas por educación , cultura, estado físico, circunstancias económicas, etcétera. Esas percepciones pueden cambiar, y cambiarnos, muchas veces a lo largo de nuestra vida.
El imaginario colectivo, el contexto, venía siendo el ingrediente más sólido-por épocas, granítico- de esta combinación. Sin embargo, en estos tiempos de sobrexposición mediática, el contexto parece mucho más maleable, torna voluble a medida que determinadas percepciones individuales, de entre todas las que lo conforman, se revisten de objetividad y soberbia para imponerse sobre otras, algo que es ahora mucho más rápido gracias a las nuevas tecnologías.
A la luz del contexto actual, todos (y todas) hemos sido abusados y abusadores un montón de veces; todos hemos humillado, acosado y maltratado, y hemos sido víctimas de la humillación, el acoso y el maltrato, en un sinfín de ocasiones. Suena fortísimo, pero es así. Desde el contexto actual-subrayo, desde el contexto actual-, eche la vista atrás, revise usted sus primeras juergas, sus primeros trabajos o sus primeras relaciones, y hablamos.
Porque si uno revisita su vida 30 años atrás, quizá se sorprenda al comprobar qué situaciones que creía bien resueltas, no fueron tal. Que las situaciones que le tocó vivir -el azar-, en parte, coincidentes con las de millares de personas, concurrentes con las de algunas de ellas, las vivió desde unas percepciones individuales, diferentes a las de sus congéneres, en contexto similar al de ellos, pero distinto del actual. Subjetividad pura, vamos.
Situaciones idénticas que se han repetido , día tras día, en la vida de unos y otros, resueltas desde percepciones y contextos diferentes, no sé si mejores y peores, pero sí distintos. Eso es lo que creo que significa el “reconozco que las reglas y valores por los que hoy nos medimos, y debemos medirnos, son muy distintos de cómo eran en el pasado” con el que Plácido Domingo ha salido al paso de las acusaciones de acoso sexual y conductas inapropiadas vertidas sobre él por nueve mujeres.
En sus declaraciones, el tenor ha explicado que él “creía que todas mis interacciones y relaciones siempre eran bienvenidas y consensuadas”, (percepción) pero algunas personas con quien las compartió (o que fueron testigo de ellas), no lo vivieron así (percepción). Aquellas situaciones, sin embargo, no tuvieron mayor repercusión pública porque quienes se sintieron acosadas o humilladas, o a quienes el trato del tenor les pareció inadecuado, no denunciaron porque las cosas funcionaban entonces de otra manera y lo hacen ahora, porque funcionan de manera diferente (contexto).
Denuncias como éstas de índole sexual, pero también las que ponen de manifiesto la disparidad de oportunidades, la discriminación, la brecha salarial o la falta de conciliación son necesarias para construir una sociedad más igualitaria, más tolerante y más justa. Pero al denunciar, al publicar, a leer o escuchar una denuncia, miremos al futuro, no nos conformemos en apelar a un pasado del que somos responsables, individual y colectivamente, complejo de entender desde nuestras diferentes percepciones y el contexto actuales.
Contexte
Cada situació és un còctel d’atzar, percepcions personals i imaginari col·lectiu. L’atzar és incontrolable, com ho són les percepcions personals, intrínsecament individuals i subjectives, condicionades per educació, cultura, estat físic, circumstàncies econòmiques, etcètera. Aquestes percepcions poden canviar, i canviar-nos, moltes vegades al llarg de la nostra vida.
El imaginari col·lectiu, el context, venia sent l’ingredient més sòlid- per èpoques, granític- d’aquesta combinació. No obstant això, en aquests temps de sobreexposició mediàtica, el context sembla molt més mal·leable, torna voluble a mesura que determinades percepcions individuals, d’entre totes les que el conformen, es revesteixen d’objectivitat i supèrbia per imposar-se sobre d’altres, una fenòmen que és ara molt més ràpid gràcies a les noves tecnologíes.
A la llum del context actual, tots (i totes) hem estat abusats i abusadors un munt de vegades; tots hem humiliat, assetjat i maltractat, i hem estat víctimes de la humiliació, l’assetjament i el maltractament, en una infinitat d’ocasions. Sona fortíssim, però és així. Des del context actual-subratllo, des del context actual-, miri enrere, revisi vostè seves primeres gresques, els seus primers treballs o les seves primeres relacions, i parlem.
Perquè si un revisita la seva vida 30 anys enrere, potser es sorprengui en comprovar quines situacions que creia ben resoltes, no van ser tal. Que les situacions que li va tocar viure -l’atzar-, en part, coincidents amb les de milers de persones, concurrents amb les d’algunes d’elles, les va viure des d’unes percepcions individuals, diferents a les dels seus congèneres, en context similar al d’ ells, però diferent de l’actual. Subjectivitat pura, vaja.
Situacions idèntiques que s’han repetit, dia rere dia, en la vida d’uns i altres, resoltes des percepcions i contextos diferents, no sé si millors i pitjors, però sí diferents. Això és el que crec que significa el “reconec que les regles i valors pels que avui ens mesurem, i hem de mesurar-nos, són molt diferents de com eren en el passat” amb el qual Plácido Domingo ha sortit al pas de les acusacions d’assetjament sexual i conductes inapropiades abocades sobre ell per nou mujeres.
En les seves declaracions, el tenor ha explicat que ell “creia que totes les meves interaccions i relacions sempre eren benvingudes i consensuades”, (percepció) però algunes persones amb qui les va compartir (o que van ser testimoni d’elles), no ho van viure així (percepció). Aquelles situacions, però, no van tenir més repercussió pública perquè qui es va sentir assetjada o humiliada, o als qui el tracte del tenor els va semblar inadequat, no van denunciar perquè les coses funcionaven llavors d’una altra manera i ho fan ara, perquè funcionen de manera diferent (context) .
Denuncies com aquestes d’índole sexual, però també les que palesen la disparitat d’oportunitats, la discriminació, la bretxa salarial o la manca de conciliació són necessàries per construir una societat més igualitària, més tolerant i més justa. Però en denunciar, en publicar, a llegir o escoltar una denúncia, mirem al futur, no ens conformem en apel·lar a un passat del qual som responsables, individualment i col·lectivament, complex d’entendre des de les nostres diferents percepcions i el context actuals.
