Seria bo recordar que Menorca als inicis del segle xix, quan passà a mans espanyoles pel Tractat d’Amiens (1802), patí una situació econòmica desastrosa arran de la paralització del comerç. Anys més tard, a partir de l’ocupació d’Alger de 1830 per l’exèrcit francès, el port de Maó es convertí en base del moviment marítim francès.
Molts de menorquins, juntament amb altres ciutadans europeus, aprofitaren el moment per instal·lar-se de forma definitiva al nord de l’Àfrica i sortir així de la pobresa absoluta que patien a la nostra illa. Foren, més o manco, uns 9.500 menorquins que emigraren a Alger, gairebé una quarta part de la població de Menorca! Els emigrants menorquins s’instal·laren a les costes del nord de l’Àfrica i d’una manera especial a Fort de l’Eau, conegut avui en dia com Bordj El Kiffan. Descendent d’aquests menorquins emigrats a Algèria fou l’eminent escriptor i pensador Albert Camus Sintes, que rebé el Premi Nobel de Literatura l’any 1957.
Així, doncs, l’arribada d’algerians a la nostra illa ens ha de fer reflexionar sobre la nostra història i recordar que l’immigrant no és un delinqüent, ser immigrant no és delicte, és simplement una infracció administrativa. Aquests immigrants algerians, quan arriben a les nostres costes, es troben amb la mateixa situació que la gran quantitat d’immigrants que han entrat amb un visat per les fronteres espanyoles però que, una vegada han esgotat els tres mesos com a turistes, es troben també sense papers. Tanmateix, els algerians que arriben amb petites embarcacions són tractats com a delinqüents, emmanillats i detinguts. Fins i tot, pel fet de fugir d’una situació de conflicte com és actualment Algèria, arribar a les nostres costes no s’hauria de qualificar ni tan sols d’infracció administrativa sinó d’un dret d’asil (art. 14 Declaració Universal de Drets Humans).
La integració social dels immigrants és el gran repte que se’ns planteja a la nostra societat, reclama de nosaltres una acció d’acollida i de solidaritat com afirma el “Pacte Mundial per a la Migració” signat l’any passat pel mateix Estat espanyol. Més que mai, ara els menorquins estem en deute i tenim un compromís moral amb el poble algerià.
… el estado francés también asumió ese “compromiso moral” con el pueblo argelino, por motivos mucho más obvios, al ser una ex-colonia a la que -como todos los estados colonialistas- reprimió con fuerza antes de dar su brazo a torcer… los pieds noirs de origen francés, la élite que creó la base de la economía y desarrollo del país, se fue a Francia o fue expulsada, así que los argelinos pronto se encontraron necesitados e intentaron seguirles a la metrópoli, convirtiéndose en emigrantes… fue tal el flujo, que el estado francés incluso acabó pagándoles para que volviesen al magreb… pero ellos, acostumbrados a las ayudas estatales gratis a los parados, a las ayudas por hijos y a la calidad de vida, volvían, incluso con el resto de la familia, para a ver si les volvían a pagar de nuevo por volverse a ir… Francia ahora está llena de franceses de origen argelino, lo que no es malo, pero se está incubando un comunitarismo peligroso, un victimismo de barriadas deprimidas y con poco futuro, una crisis que ya estalló puntualmente con altercados en los que jóvenes desarraigados protestan por mejoras que no suelen currárselas, y pueden acabar siendo carne de cañón de desaprensivos del isis de las narices… mirad a Francia y pongamos nuestras barbas a remojar
El que no es pot obviar, encara que mai se’n parla, és que els menorquins que emigraren a Algèria foren la punta de llança del colonialisme francès, i que les terres a on s’instal·laren tenien propietaris, els indígenes que foren desposseïts per la potència colonial. El mateix Camús mantenia una visió imperialista vers la presència de França a Algèria, i un menysteniment total de la cultura indígena.