“Memento mori”

Recorda que moriràs ! Tot i el fort grau d´agnosticisme del temps que vivim, el Dimecres de cendra ens interpel·la. Cal  –més sovint del què ho fem–  insistir en la fugacitat de la vida. Tots quedarem esmicolats. Convertits en pols o cendra. D´una manera persistent i no tan sols ocasional, hem d´assumir el criteri que estem ací de pas. Quevedo, però, parlava d´una pols enamorada.

Les cendres d´aquesta tradició religiosa s´obtenen de la resta dels palmons beneïts el Diumenge de Rams de l´any anterior. Es ruixen amb aigua sagrada i s´aromatitzen amb encens… La imposició es remunta als primers segles del cristianisme: la gent es col·locava la cendra al cap, presentant-se davant la comunitat, amb un hàbit penitencial, per rebre el sagrament de la reconciliació, el Dijous Sant.

Molta gent “passa” d´aquests temes i s´enganxa –fàcilment i còmoda–  a la gresca d´enterrar la sardina. “De tot hi ha a la vinya del Senyor”… Òbviament s´ha de respectar. El que ja em semblen ganes de provocar  –per exemple, a Terrassa–  és dur a terme el “show” just davant de les esglésies romàniques, a la Seu d´Ègara..

Escric aquest article poques hores després de seguir una entrevista feta per TV3 a n´Arcadi Oliveres. Sobradament conegut de tothom, no necessita cap mena de presentació. Una greu malaltia, ja terminal, l´ha fet assumir  –amb consciència plena–  que li resten poques setmanes de vida. 26 minuts de conversa que donen per molt. Del conjunt dela mateixa, n´extrec sobretot un parell de pensaments:

• venim obligats a no perdre mai l´esperança. Molt menys encara, als moments més difícils. Ell se sent afortunat i joiós d´haver gaudit 75 anys d´una vida “complerta”. I ho manifesta a les acaballes de la seva existència. Un fet que l´honora.
• en línia amb la idea de vida fugissera, defensa que acumular riquesa no ens mena a cap estadi de felicitat. Raó de més per entendre que caldria “carregar-se” el model capitalista. Cal apostar per altres fórmules més justes i coherents socialment.

Hi ha un fet incontestable: molta gent només se´n recorda de Santa Bàrbara quan trona. Dit altrament, per Tots Sants i l´endemà, es colpeja el pit en senyal de condol per algun difunt pròxim. Llavors, s´autoimpose esmenar la seva visió terrenal envers el dol i l´afecció als béns terrenals, del tot caducs. Vull pensar, tanmateix, que la crisi del Coronavirus ajudarà a sacsejar el pensament, l´orgull i la percepció d´absoluta seguretat en aquells que presumien de controlar-ho tot.

“El temps és el millor autor i sempre troba un final perfecte”. Des de la perspicàcia humorística del gran Charlie Chaplin, és ben cert que constitueix un dels pocs actius importants que ens queda. Si no el sabem gestionar, malament rai ! Si no trobem moments per a meditar sobre el principi fonamental que no som res, toparem amb la plantofada que ens etziba Goethe: “insensat de l´home que deixa transcórrer el temps estèrilment”.

Per tot plegat, doncs  –i com a cloenda–  reitero l´encapçalament amb un enfocament complementari: “Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris”.