“Que els millors siguin els meus amics”

Avui, 5 de juny, fa 20 anys que moria en Pedro Laín Entralgo. Malgrat la seva ideologia franquista, crec que val la pena incidir en altres vessants dela seva vida. En podem aprofitar coses. Metgeantropòleg, assagista, filòsof i historiador, acumula un cabal de saviesa molt profund. Fins el punt que he triat un títol a partir d ́un pensament seu. L ́expressió global i textual, però, és “contra la sentència que els meus amics són els millors”, cal oposar-hi una aspiració permanent: tant de bo “que els millors siguin els meus amics”. El matís és mínim però prou clar.

Obviant les seves publicacions en mitjans de la dictadura, em centro en la seva etapa (1951-56) com a rector de la Universitat de Madrid. Va deixar-ho forçat pels tristos esdeveniments d ́aquell any. Els estudiants es revoltaren contra la purga brutal del sistema polític. La guspira la lideraren –entre d ́altres– Ramon Tamames i Enrique Múgica. Era el primer cop –20 anys després de cloure ́s la guerra civil– que els estudiants es manifestaven al carrer. Fa 40 anys, d ́aquells fets, en publicà el llibre “la generació del 56” el malaurat periodista Pablo Lizcano, parella de na Rosa Montero. Els hi professo gran admiració per la potència/vàlua del seu mestratge periodístic.

Amb el pas dels anys, han sorgit les noves tecnologies i la
digitalització. Tots hem vist com bona part de mitjans es pleguen a les exigències de potents grups econòmics. Si la política ultradretana/feixista era un càncer en la professió, abandonar la veritat objectiva com a fita màxima no té menys culpa. En escriure, sempre vull mantenir la llàntia d ́una ètica i deontologia disciplinada. Basada en un producte que mereixi la confiança total del lector.

Em regira els budells entreveure com es pot comprar i/o subornar la voluntat d ́un professional del ram. Que el motor de la professió es condicioni al “share” o les estadístiques que publica l ́OJD (l ́oficina de justificació de la difussió) m ́entristeix a límits insospitats. Trobo menyspreable vendre els “platós” (tant escrits com audiovisuals) a massa polítics, amb perfils prou febles. Sense passar per alt la “vista grossa” que fa el ministeri de cultura o les conselleries autonòmiques del ram envers la buidor i teleporqueria de canals vomitius.

En tot moment, advoco per tenir el bo i millor. Pensant en amics. En llibres, periòdics i fites o reptes vitals. Sense deixar-me acovardir.