Heus ací una sentència lapidària d’en Jorge Luis Borges. Avui, s’escau el 35è. aniversari de la seva mort. Aprofito l’avinentesa per fer una crida més en favor de la lectura. Estic plenament convençut –en motiu de l’estiu– que tots disposem de més hores per a implicar-nos-hi de manera decidida. Menys hores de TV i més clavar colzes devorant llibres !
Reforço aquest desig amb altres afirmacions d’aquest narrador, assagista i poeta extraordinari. Fins al punt de dir que “sempre vaig imaginar que el paradís seria algun tipus de biblioteca”. És un dels meus referents/ídols, en base a la creença que –en paraules seves– “un no és el que és pel què escriu, sinó pel què ha llegit”. Al cap i a la fi, “la literatura no és altra cosa que un somni dirigit”…i “ordenar biblioteques és exercir silentment l’art de la crítica”.
Professo una profunda admiració envers la seva senzillesa discreta i l’encert afinat del seu pinzell literari. Ell mai no presumia de pàgines escrites. Ho feia de pàgines llegides. Amb bona part de col.legues del continent sud-americà, el nucli de la seva obra té molt més que encís. M’enamora la cadència melosa de tot el què escriu. La visió subjectiva sobre detalls de l’entorn que se’ns escaparien a una gran majoria. La forma seductora d’expressar els sentiments més íntims que inunden el batec del seu cor. Per tant no m’estranya gens que renegués de beure, fumar, escoltar la ràdio o drogar-se. Per contra, proclamava obertament allò del que “els meus únics vicis són, entre d’altres, el Quixot i la Divina Comèdia”. Altrament un no podria donar allò que no ha mamat.
Li tinc una sana enveja. En aquest punt, em provoca un cert somriure quan recordo que en Borges ens retreia que “els espanyols sempre pensem en l’enveja… Fins el punt que, quan volem qualificar quelcom de bo, emprem l’adjectiu envejable”… Em costa d’entendre el per què no assolí el guardó del premi Nobel. En fou un candidat etern. Àdhuc, l’any 1967 arribà a la condició de finalista… Però un informe desclassificat de l’Acadèmia sueca d’aquell mateix any va revelar-ne el motiu “formal”. El president del comitè del premi de literatura (Anders Osterling) es va sincerar: “és massa exclusiu o artificial en el seu enginyós art en miniatura”. Tal vegada una manera enrevessada d’amagar una certa gelosia per la seva cultura i el seu nivell extraordinari. Massa culte ?
Reprenent el fil conductor amb el que encapçalava el meu article, no puc cloure’l sense tibar d’una més de les seves cites fascinants: “el verb llegir –com els verbs estimar i somiar– no suporta el mode imperatiu”. Ens ho ficarem a la closca? Al cap i a la fi, “tots caminem cap a l’anonimat. La diferència, tanmateix, passa perquè els mediocres hi arriben una mica abans”.
Si no volem morir en vida, ens cal arribar al ple auto.convenciment que “de tots els instruments de l’home, el més sorprenent és el llibre. Els altres són extensions del seu cos. El microscopi o el telescopi ho són de la vista. El telèfon, de la veu. L´arada i l’espasa, del braç. Però el llibre és una altra cosa: la prolongació de la memòria i la imaginació”. Quina pena si no ho tenim clar !
Josep Ballbè i Urrit.
