“Enlloc no hi ha un pam de net”. Fa massa temps que dura la broma.Tenim tot el dret a estar tips de sentir la cantarella que “el poder judicial, l´executiu i el legislatiu representen tres eixos totalment independents de l´estat de dret”… Si més no quan fa massa mesos que anem veient les corrupteles, oscil·lacions, deliris, driblings i demores teatrals en el toll d´affaires bruts que envolten el P.P.
Semblen contundents les proves aportades per en Lluís Bárcenas, ex tresorer del partit. Totes elles referides a una suposada Caixa B. A partir d´ací, han citat a declarar –entre d´altres– els ex.presidents Aznar i Rajoy, l´ex.ministre Àngel Acebes o na Mª Dolores de Cospedal (secretària general de 2008 a 2018). Aquesta darrera fou qui ordenà pagar “la indemnització en diferit” per tal que “aquell senyor” –de qui ningú no vol citar el cognom– callés per sempre.
Aquest estil fosc, tèrbol i soterrat no sembla pas l´invent de cap ment malaltissa. Els papers amb cites, noms, inicials i sumes lliurades van destapar un escàndol grandiós. Un rere l´altre –amb alguna excepció contrària– van negar l´existència de suposades “mossegades” en la concessió de contractes d´obra pública. Tot plegat amb un estil xulesc, prepotent i fugisser.
No parlem de cap bagatel·la quan els sobres amb diner negre campaven a tort i a dret. Justament, coincidint en època de fortes retallades socials a tota la població. A partir d´ací, tenim tot el dret a quedar-nos amb cara de pòquer. Amb més raó quan gairebé tots ells havien promès o jurat fidelitat a la Constitució i altres principals legals en la presa de possessió de llurs càrrecs… Sense anar més lluny, afegim els noms d´en Paco Álvarez Cascos, Javier Arenas i altres.
S´ha més que demostrat l´existència d´una trama policial ordida pel mateix partit –a través del ministeri de l´interior– per a robar i destruir proves incriminatòries. Si hi havia interès en no deixar cap mena de rastre, caldrà interpretar que els dominava certa por a ésser descoberts en la malifeta. En aquest àmbit, figures com les d´en Jorge Fernández Díaz (ministre), el seu número 2 (Francisco Martínez, en el “cas Kitchen”), l´ex.comissari José Manuel Villarejo fan fàstic .Provoca ganes de vomitar conèixer els seus tripijocs.
A tot plegat, afegim-hi el nyap (ja demostrat) d´haver pagat les obres d´arranjament de la seu del partit amb calerons del mateix color. Quins pebrots ! Esdevé repugnantment repel·lent assistir a aquest sainet més que pintoresc. Fins al punt que, a hores d´ara, plantegen canviar de seu per a “blanquejar” el rastre de les “patinades”. En tot cas, el que pertocaria seria fer “tabula rasa” de tots aquells que tenen els dits untats de brutícia. Tot aquesta història se la pot creure un jutge imparcial ?
Em permeto recordar el WhatsApp d´en Rajoy a Bàrcenas – que la premsa va arribar a filtrar– on li feia la recomanació del “sé fuerte !”. On rau la vergonya ? El desvergonyiment assoleix cotes d´autèntic apocalipsi… En una línia semblant a la d´aquells jutges que fan per tapar els draps bruts de la monarquia, que proclamava allò que “la justícia és igual per a tots”. Em pregunto si val la pena riure o fer-me un fart de plorar.
… sólo dos pequeñas codas: UNA, que todas estas personitas, capitostes de la derechona, hacen apología de su devoción por la secta católica, e incluso alguno incluso de sectores arribistas como esa cosa rara del opus dei… o sea que lo de las enseñanzas de solidaridad, empatía y ejemplaridad, nada de nada… recordemos eso sí al citado ministro ex del interior, que no se avergonzaba de asegurar que hablaba con su supuesto ángel de la guarda, que lo único que le guardaba eran plazas de aparcamiento… de los sobres y de la miasma de sus congéneres peperos no le prevenía, por lo visto… la caradura de los píos creyentes, esos que se empeñaban en jurar sus cargos encima de una BIBLIA, desmerece a la creencia, o quizás sea la creencia la que emponzoña a la banda organizada, vete tú a saber… … y DOS, tenemos también otro fenómeno digno de estudio, y es la masiva campaña de acoso a los inocentes políticos de Podemos, a modo de pantalla para desviar la atención, mediante un ejército de trolls mediáticos y en redes sociales, para que pòco a poco se instaurara en la sociedad la idea de que “todos los políticos son iguales”, a base de ridiculeces como que un político de izquierdas hubiese acudido a un restaurante a comerse una parrillada de mariscos (oh pecado!), pagado con su propio dinero ganado con su trabajo, pero eso por lo visto era irrelevante, como lo de haberse hipotecado para comprarse un chalet en Galapagar (oh pecado!), cuando uno de los innominados del artículo, el de las barbas de la foto del que no me acuerdo ahora el nombre, tiene una casa con más metros cuadrados e incluso le gana por tener pista de tenis… pero el objetivo era ese, intentar menguar como fuera los escándalos de la banda organizada, señalando la paja en el ojo ajeno… y muchos picaron… y algunos acabarán pensando que lo malo conocido mejor que lo bueno por conocer, aunque te hayan aumentado el salario mínimo o hayan creado al fin la renta básica… lo triste es que este artículo pasará sin pena ni gloria, porque lo que vende ahora es quejarse de que la ministra de Podemos esté cobrando un sueldo público, cuando siendo la mujer de, debería estar de vuelta a la caja del supermercado… quizás si le mandasen una carta con balas a su casa, y mejor si la carta la abriesen sus hijos pequeños, no sé… hay gente tan echada a perder que igual está fantaseando en éstas y otras barbaridades… todo sea por tapar la evidencia que tenemos delante de los ojos referente a la corrupción pepera… en fin…
La Fiscalia de quién depende? Pues, bueno, ya está, no?
Cada dia que passa, és més evident que hem de fugir d’aquest estat amb tuf de podrit i decimonònic. Si no ho fem, la serp claudiana, engreixada lentament per tots els partits espanyols, ens clavarà el seu fibló mortal,inexorablement!