“Voler posar portes al mar”

Sovint, vivim a les boires. Actualment, en format tecnològic, tot ho pengem al núvol. La societat progressa exponencialment a límits insospitats. Per contra, d’allò que hauria d’esser pensar en fer per assolir reptes del mateix gruix a nivell de sentiments, no res ! Fins i tot, hem perdut el bon costum i la sana tradició de l’agraïment. Un concepte prou bàsic, encara que tan sols sigui en base a la dita de l’ “és de ben nascut l’ésser agraït”.

Massa sovint, creiem que ens ho mereixem gairebé tot. Només “ens recordem de Santa Bàrbara  –la patrona dels impossibles–  quan trona”. Arran d’una situació complicada o delicada. Ja ho diu el refrany… De fet, fa gràcia citar que també és la patrona de la branca artillera de l’exèrcit. Ja em direu què pinta un exèrcit al nostre entorn, en ple segle XXI. Bé, amb aquest ens, amb una monarquia vergonyant que apel.la burdament a la integritat i les al.lusions constants i absurdes a una “Carta magna” o Constitució més que desfasada, ben bé som al cap del carrer. Així ens va ! Tenim el sistema i els polítics que ens mereixem. Som un país de pissarrí. Reitero la dita d’en Groucho Marx: “que parin el tren del món, perquè jo me’n vull baixar”.

Hi ha un altre tipus d’impossibles. Com quan algú s’entesta a “anar contra corrent o cerca l’agulla en el paller”. O “busca tres peus al gat”. O “vol fer passar el clau per la cabota” o “bou per bèstia grossa” . Directament quan es  pretén posar fre a allò que és imparable i impossible d’aturar. D’ací, doncs, la meva referència –al tìtol d’aquesta columna diària: “voler posar portes al mar. Una quimera de cap a peus. D’ací a tres mesos, farà cinc anys que comparteixo la tertúlia dels egarencs i altres convilatans de la comarca. Un repte que em complau i motiva, al mateix temps.

És clar que, de forma interessada –i sense voler emprar altres adjectius contundents envers la barrina de l’anomenat “procés”–  hi ha gent que cerca una interpretació del tot esbiaixada. No es cansen de “demanar la lluna (en un cove si fa falta). Que no em diguin  –“com ara plouen figues”–  que serà “la setmana dels tres dijous”. Pròxim a complir la setantena, tinc més clar que l’aigua que jo no veuré el meu país segregat. El que m’afanyo a demanar rau en situar el pessebre on pertoca… I el Messies, a Betlem. No pas a Waterloo. Aquest criteri de mal fixament em té fins els pebrots.