“Tant tens, tant vals”

Sóc un autèntic enamorat dels refranys. La paremiologia em té el cor  robat i em deixo seduir. Potser molts no sàpiguen que aquest d’avui  té el seu origen al Quixot, d´en Miquel de Cervantes. Probablement  l’obra literària més emblemàtica de tota la història. Entre altres 

consideracions, jo em decantaré avui, per aquelles persones que tan  sols presten atenció al proïsme en funció dels béns que posseeixen.  D’allò que , d´una manera o altra, massa vegades volen aparentar. 

“No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita“. “Els diners no  fan la felicitat”. Malgrat tot, el sector-atzar no ha notat gens els efectes  pandèmics. Les cues per a comprar números d’una hipotètica grossa  engreixen el malson d’un “conte de la lletera“. Fem volar coloms amb  una fortuna que pocs mai assoliran. Hem convertit el 22 de desembre  en el “dia de la salut”.Quina llàstima ! Tot es veuria ben diferent si  donéssim valor a les persones,que no pas a llurs possessions. 

Mantenim que no hi ha millor fortuna que la salut. Però a l’hora de la  veritat, prejutgem/valorem les persones no pel que són, sinó pel què tenen. Com canviarien les coses si el que realment miréssim fossin les persones i no pas llurs possessions ! Un adagi no és altra cosa que una dita popular amb un munt d´enginy… I el que no es pot negar  és que solen primar valors socials totalment volàtils a l’hora de jutjar  la gent del nostre entorn. Ens deixem portar per cànons de bellesa  exterior i/o riquesa dinerària, abans que no pas per la vàlua i el tresor  del seu nivell cultural i ètic… I així ens va. Entestats a no capgirar un  sol bri de criteri, retroalimentem una dinàmica malaltissa. Gosaria dir  que arribem a ésser una mica maquiavèl·lics. Anant amb mala bava… El culte desmesurat al “Déu-diner” sol encegar les persones. Llavors,  quan algun amic nostre mor, establim un propòsit de l´esmena hipòcrita, que no té vigència més enllà d’una setmana. Passat aquest  marge, “tretze són tretze“. Podem ésser titulars d’un sucós compte  corrent bancari, alhora que ens embolcalla la infelicitat. A l’altra banda  de la balança, hi ha qui malviu intentant arribar a cloure el mes, però  palesa un estat d’ànim positiu i recolzat en la providència. Dos  comportaments oposats que palesen l’antítesi més absoluta. Un  canvi sobtat d’actitud –si ens parem a pensar– pot esdevenir genial. 

Hem de gestionar riqueses i emocions personals dessota un mateix  criteri. Ens sentirem molt millor no etiquetant la gent. Emprant una  altra mida de mesura, el “tant tens, tan vals” segueix essent vàlid. El  resultat final de l’equació fa un tomb estratosfèric. Personalment,  lluito –dia rere dia– per aprendre a gestionar-ho.