Emmanuel Macron va ser reelegit president de França en segona volta contra la ultradretana Le Pen, amb una forta abstenció del 28% (la major des de l’any 1969, després del maig francès) i un altre 6% de vot nul. El triomf de Macron no va provocar cap festeig popular.
El diumenge a la nit, coneguts els resultats, els carrers de París estaven buits. El vot que va rebre de sectors populars es va deure en gran manera al fet que volien evitar que triomfi la ultradreta de Le Pen. Però en els dies previs a les eleccions va haver-hi importants mobilitzacions estudiantils i obreres, amb la consigna “Ni Macron ni Le Pen”.
En primera volta, el candidat de centreesquerra Jean-Luc Mélenchon, de França Insubmisa, havia tret 22% de la votació, Le Pen 23% i Macron 27%.
Per la part seva, Marini Le Pen va aconseguir en segona volta una considerable votació de pagesos i obrers que odien a Macron perquè ha descarregat la crisi econòmica sobre els treballadors.
Ara venen noves eleccions al juny per a triar al Parlament. Mélenchon aspira a guanyar amb el suport del Partit Comunista (PC) i del Partit Socialista (PS), que eren molt forts i han estat gairebé desapareguts en recents eleccions.
El PS, socialdemòcrata, va governar França durant anys. El mateix Macron, abans de ser president, va ser ministre d’economia d’un govern del PG. I abans de ser ministre va ser subdirector del gran banc Rothschild, associat a les transnacionals Nestlé i Pfizer.
Crisi econòmica, social i política
El marc general d’aquesta elecció són les conseqüències de la crisi econòmica descarregada sobre el poble treballador en els últims anys. Macron va rebaixar els impostos a les grans empreses, i va facilitar la precarietat laboral i els acomiadaments. Aquesta situació va rebre la resposta amb grans mobilitzacions populars, com la de les “armilles grogues” (contra l’augment de la benzina) i importants vagues.
La conseqüència política va ser un total i creixent descrèdit dels antics partits, des de la dreta tradicional al centreesquerra del PS i el PC, que van governar o cogovernar.
Macron va sorgir i va triomfar en el 2017, diferenciant-se d’aquests vells partits, dient que “no era d’esquerra, ni de dreta” i que anava a governar pragmàticament “sense ideologies” per a “millorar l’economia”. Ara, novament en campanya electoral, va parlar de “protegir els vulnerables”, quan en els últims mesos a França molts aliments de primera necessitat han augmentat fins a un 85%, a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, sense que els salaris augmentin.
També, i per motius semblants de ruptura amb els vells partits, va créixer l’extrema dreta de Le Pen.
La necessitat de construir alternativa revolucionària
Lamentablement, les organitzacions que es diuen trotskistes, que es van presentar a eleccions com el Nou Partit Anticapitalista i Lluita Obrera, van tenir una molt baixa votació en primera volta. No van impulsar una unitat de l’esquerra revolucionària i dels treballadors, que podria haver avançat en una alternativa visible per a les masses oprimides que trenquen amb els vells partits.
Per a la segona volta, el candidat de centreesquerra Mélenchon, que va ser qui va capitalitzar els vots d’esquerra, va cridar a votar “contra Le Pen”, sense dir res de Macron, i ara projecta guanyar les parlamentàries per a cogovernar com primer ministre, d’acord amb la llei francesa.
En l’immediat, el precari triomf de Macron fa possible i necessària la unitat per a la lluita dels treballadors, exigint a les centrals sindicals un pla de lluita per les demandes més urgents, d’augment salarial, no a l’augment d’edat de jubilació, defensa de l’ocupació, contra acomiadaments, imposats a les grans empreses. Les manifestacions estudiantils i obreres “ni Macron ni Le Pen” mostren la necessitat de construir una alternativa revolucionària davant la crisi capitalista i política que viu França.
