Molta gent passa de celebrar la seva onomàstica. Sovint s’estimen més presumir d’un fals agnosticisme. Jo intento respectar-ho, malgrat que advoco per festejar-ho tot. Si més no perquè la vida sola ja ens presenta moments complicats i feixucs. I, sobretot, perquè és curta i val més ésser positiu envers l’experiència personal del pas per aquest món… Dit això, potser la majoria d’addictes al santoral del calendari ubica els Lluïsos el 21 de juny (Sant Lluís Gonzaga). Desconeixen que n’hi ha que tenen per patró el rei Lluís IX de França (anys 1214- 1270), canonitzat 27 anys després de mort pel Papa Bonifaci VIII. El calendari ens marca la data d’avui per a recordar-lo.
Fou coronat com a monarca als dotze anys, a la catedral de Reims. Mentrestant, la regència anà a càrrec de la mare (Blanca de Castella), fins els 20 anys. Fou encara consellera reial divuit anys més. L’onze de maig de 1258 els representants de Jaume I el conqueridor i de Lluís IX signaren –a Corbeil– el Tractat pel qual França reconeixia finalment la sobirania del rei d’Aragó sobre els comtats catalans.
Es distingí pel tarannà religiós i el compromís social amb els més desvalguts. També va pertànyer a l’Orde franciscà. Dirigí 2 croades. Se’l considera un model de monarca cristià. Per això, tingué el privilegi d’arribar als altars. Sé que molts passen de temes relacionats amb aquest tema. Però no em cau cap anell ni em fa vergonya posar- lo com a referent de molts dirigents actuals (de qualsevol àmbit) que tan sols es miren el propi melic. Tinc dret a expressar la meva opinió i a generar alguna mena de debat entre els lectors. En un i altre sentit. Sense cap dubte, la pluralitat d’un entorn vital cada cop més laic em podrà generar algun epítet de carrincló. La realitat és que no em preocupa gens ni mica. Ans al contrari. Jo sempre diré la meva.
El cristianisme es veu compromès –cada cop més– amb tics de secularització, amb falses postmodernitats culturals, amb imatges i teories tecnocientífiques com les del malaurat Stephen Hawking i altres investigadors. Al cap i a la fi, els francesos –que no tenen un pèl desassenyat– segueixen venerant-lo amb molta estima, al cap dels anys. Deu ésser per alguna cosa, oi ? Fan molta falta polítics com aquest a qui, a hores d´ara, li dedico una columna. És admirable.
Remato l´escrit amb un pensament seu, que considero genial: “escoltar amb paciència és sovint una caritat més gran que donar”.
… no es tanto un santo como un ser humano corriente y moliente, un monarca, un político de su época, la de los reyes absolutistas… menos lobos… y lo de su compromiso social venía con el cargo, no es motivo de aplauso ni mucho menos motivo para darle jabón con olor confesional, como si la empatía y los buenos sentimientos fueran a ser patrimonio exclusivo de la religiosidad, anda ya… me chirría esa frase sobre el “falso agnosticismo”, cuando sería más propio decirlo a la inversa, pues hay muchos más falsos creyentes que de píos no tienen más que la apariencia, mientras que los ateos lo somos conscientes, convencidos y a mucha honra, así que menos calificarnos con eso del agnosticismo, que es aguachirri, y menos con lo de falsos… para falsos los que presumen de devotos, que no saben en lo que creen, pues no tienen nada más a lo que agarrarse que a eso que llaman fe, que es un invento para enmascarar la nada… pero al menos ha acertado en que el cristianismo está cada vez más acorralado por la modernidad, por la evidencia científica y los usos y costumbres cotidianos, la secularización, un proceso ineludible e imparable, las religiones se irán por el sumidero de la historia inexorablemente, y eso es bueno, la sociedad necesita librarse de esa carga de una vez por todas…y por último, un respeto a los franceses, por favor, que son laicos porque abjuraron de anteponer sus creencias a todo lo demás, y si las tienen, que casi que no, las esconden como debe hacer todo ser humano bien nacido, por respeto a los demás… y un poco de pudor, añadiría yo…