Cada vegada que surt de Cala Galdana, ja sigui de conductor o de copilot, em gir cap a l’esquerre i veig els dos cavalls darrera la barrera. Són negres i tenen una mirada trista i viva que ens remet al cor biològic del passat més pregon. Tal vegada són dues egües, no ho puc esbrinar durant els pocs segons, partions de temps difícils de mesurar durant el qual se’ns creuen les mirades. O, potser, són una egua i el seu pollí; encara que açò darrer ho hauria de posar en solfa perquè tenen pràcticament la mateixa corpulència i alçada.
Què miren? Tal vegada el moviment. O se senten atrets pel color negre de la carretera asfaltada, el mateix color que la seva pell. O, ja jugant a aventurar, se senten atrets, cavalls sans i poderosos, per la barrera, damunt els ferros de la qual -perquè és metàl·lica i no d’ullastre- poden observar el món que va passant. No ho crec així. Crec que observen un camí a través del qual poder galopar.
