La venerable anciana que havia viscut la major part de la seva vida al camp tenia molt present la mar encara que no sabés nedar. Els dies de temporal es lamentava i deia, per ponderar la seva sort: “Mesquinets els mariners que es troben enmig de la mar. Quina penada deuen passar”.
A vegades es posava la mà dreta al front a manera de visera -el primer gest arquitectònic de la història segons els experts- i observava fixament l’horitzó: “Un dia, una gran ona arribarà del nord i sepultarà l’illa. Els menorquins només ens podrem salvar pujant dalt del Toro”.
La mar és el nostre desert dels tàrtars.
