“Sobre la violència de gènere”

Actualment, intentar seguir algun programa informatiu gairebé ve a ésser com llegir “El Caso”. Sovint ens amaguen les estadístiques sobre homicidis amb connotacions sexuals. Alhora, temes relacionats amb violacions. En aquesta conjuntura, el president del govern presumeix de suposats èxits polítics. Així, la darrera setmana de març va dur a terme una mini.remodelació del seu gabinet (substitució de les ministres Carolina Darias i Reyes Maroto, amb un criteri partidista i purament electoral.). Però on més grinyola  –sens dubte,el tristament “famós” ministeri d ́igualtat– segueix fent-se l ́orni. Les derivades i/o serrells de la polèmica llei del “sí és sí” tenen enemistats els dos partits que van signar el pacte de govern. Els és molt més còmode suportar-se mútuament que no pas engegar-ho tot a dida. En aquest darrer cas, la moma que perdrien fa molta patxoca. El més ètic hauria estat no esperar a la fi d ́any, fent coincidir la data de les eleccions municipals i generals (set mesos abans). Foc nou !

No sé si parlar de “violència de gènere” o de “gènere de la violència“. Una cosa és clara: els homicidis són multifactorials. La vessant masclista esdevé residual, sobretot entre la població autòctona. El subgrup de punts diversos que abasta cal estudiar-lo globalment. En acabar, si dos o tres d ́ells es rebutgen perquè impacten poc en el delicte, no passa res: aquest esdevindria el mètode científic que s ́havia dut a terme al llarg de la història moderna. Si el polític de torn obliga –sí o sí–  a concentrar solament a l ́anàlisi sobre un únic paràmetre, és evident que ens condemna tots al fracàs…

Dinou anys de llei, després d ́esmerçar centenars de milions d ́euros, el nombre de dones assassinades no minva. Mai no es qüestiona profundament el motiu concret. No serà que han convertit el drama en negoci polític? Això sí, els únics que en surten beneficiats són els propis polítics. Al bell mig de tanta denúncia, a les dones que podrien ésser subjecte d ́agressió –fins i tot una floreta verbal es pot qualificar unilateralment de violència de gènere– no se les acaba de trobar.

L ́allau burocràtic del paperam ho impedeix. No passa res. Llavors sovint va i surt la delegada del govern de la Comunitat autònoma on s ́ha produït el darrer crim. Amb tranquil·litat cínica, passa la patata calenta a la víctima, per no haver presentat denúncia prèvia al jutjat. Sense oblidar, paral·lelament que hi ha un gran estol d ́alts càrrecs que creix a velocitat supersònica: direccions generals, fundacions, assessors, secretaris i subsecretaris d ́estat, ministeris (per exemple el d ́igualtat) o assessors. Si hi afegim  –a més a més– la “disciplina de partit” dels portantveus de qualsevol ens polític (ajuntaments i governs autonòmic o central), som al cap del carrer. Tenen cura d ́apaivagar la foguera amb un un seguit de manifestacions comprades i grolleres. Fins quan ?

Un drama és un drama. No pas un negoci. Un fet d´aquests només beneficia el polític. Convertint el drama en negoci, l ́expandim i eternitzem. Ja n´hi ha prou de recórrer al Twiter per a repetir que “no ens aturarem fins que eradiquem la xacra”. L ́home ha comès homicidis des que el món és món. El suposat “fins que” no equival a altra cosa que multiplicar les assignacions pressupostàries en la matèria. Primer de tot, hauríem de convenir, en línies generals, que més aviat tenim polítics de poca talla.