Tenia la temptació d´ajudicar aquest títol a la classe política espanyola. Per defecte, alhora, als dirigents de la U.E., l´ONU i altres organismes internacionals. Ho he rumiat millor, però i sóc jo mateix qui també em sento culpable de no fer prou per “canviar” realment el nostre món… Faig aquest preàmbul, tot contrastant un parell de notícies amb poques hores de diferència cronològica, aquests darrers dies: la implosió del Titan (amb 5 víctimes) i el naufragi d´una pastera, a prop de les Illes Canàries, amb una xifra momentània de 37 ofegats (dos d´ells, nens petits).
La diferència entre uns i altres nàufrags s´entén fàcilment contraposant tan sols dos adjectius: mediàtics i anònims. O rics i pobres. Pels primers –cadascun havia pagat 250.000 dòlars– el desplegament de recursos internacionals fou immens. Pretenien arribar a veure, de ben a prop, les restes del Titanic: el 14 d´abril de 1912, l´oceà se’l va empassar, deixant un reguitzell aproximat d’uns 1.500 morts. Pel que fa al segon, parlem d´immigrants desesperats que fugien de la guerra, la fam o la misèria.
Cal afegir alguna cosa més ? Els fets es comenten per sí sols. Vergonyant, esgarrifós, denigrant i repel.lentment vomitiu, en tots els aspectes. De la mateixa manera, em permeto recordar l´assalt a la tanca de Melilla –un més– del que, el dia de Sant Joan, s’ha complert un any. Ningú no pot oblidar la compareixença parlamentària del ministre Fernando Grande Marlaska, tirant pilotes fora. Quin cinisme ! Va rentar-se les mans tranquil·lament com si fos Ponç Pilat. Sis mesos més tard, fins i tot va ignorar les crítiques de Dunja Mijatovic (la comissària de drets humans del Consell d´Europa) envers uns fets que la premsa internacional havia mostrat a tot el món.
En l´ensorrament de la pastera referida, els dissortats van contactar amb una ONG, que traslladà el succés a les autoritats espanyoles. Aquestes, un cop més, fent gala d´un “tantsemenfotisme” il·lustrat, en delegaren la gestió als seus homònims de Marroc. Tot plegat, s´hi van personar dotze hores després. Ja no quedava gairebé ni rastre de la magnitud de la tragèdia. S´hi compten més víctimes que no supervivents. Mentrestant, les conclucions de les versions oficials del govern espanyol en donaren la culpa –com sempre– als traficants de persones. Sort que els voluntaris de les ONG no es llepen els dits i ni s´ho creuen ni s´ho creuran mai. Insisteixen en que calia haver actuat desseguida. Amb o sense permís, senyor Pedro Sánchez ! Sí…o sí ?
Tirant d’algun refrany, com m’agrada habitualment, dels actes dels hipòcrites jo en dic “parlar d’ovella i mossegar de llop“. Fingeixen amor i procuren fer mal. Tenen “paraules de sant i obres de diable. Ungles de gat i cara de beat. Fan per predicar consciència i vendre vinagre“.
… si bien es cierta la idea central del artículo, también lo es que “los ricos también lloran”, título de una famosa serie de aquellos ya lejanos años ochenta… cuando son gente pija de la jet la que tropieza, el suceso da mucho más juego, porque nos iguala como seres humanos, y tiene mucho más interés si cabe… y si a ello le sumas el morbo que desde siempre ha levantado el naufragio del gigantesco buque británico y su tirón popular, no me extraña que mediáticamente gane por goleada la tragedia del minisubmarino… así que no es un asunto de que no debería ser así, sino que los medios deberían ser más valientes y enviar más medios humanos y pagar más dietas para que filmaran más videos de las tragedias de los inmigrantes, y más periodismo de investigación y menos telebusto… no carguéis las tintas sobre los televidentes, consumimos lo que nos dan… que hemos normalizado las tragedias en nuestras costas? multad a los gobiernos, exigid información más completa a los medios…