Com el soroll de la novel·la de John Irving que terroritza Ruth a les nits quan és petita, una futura dona difícil, és produeix, aquests dies calorosos de la primavera que s’acaba, pels carrers de la ciutat, una renou de qualcú que prova de no fer renou.
És un soroll, una fressa, sincopada, gens sincronitzada però que, si paressis molt l’oïda, podries establir-ne una pauta. És un plof discret que passa desapercebut enmig del trànsit de la ciutat, de l’enrenou de les obres de dins les cases o de banda a banda de carrer, a tocar de la infinita Diagonal. Fins i tot els ocells -puc distingir el cant dels verderols, de les caderneres, dels passerells, de les cotorres grises argentines i, sobretot, dels ocells que s’han convertit en els reis urbans, les merles, els tords negres- , el sobrepassen amb el seu alegre i nerviós cant. Així com aquests éssers alats i diminuts sí que volen fer soroll per tal de cridar l’atenció a les seves respectives parelles o, els joves, exigir menjar als pares que els han criat entre els arbres, aquest soroll que puc sentir des del llit a les nits no sembla establir cap mena de comunicació amb ningú i, per aquest motiu, és un soroll inquietant i misteriós de qualcú que prova de no fer soroll.
M’impacta la seva elegant, arrogant i nítida individualitat.
Quan camín, el soroll em va acompanyant per la ciutat. Sembla que m’està esperant.
Diumenge vaig anar a veure l’exposició de Santi Moix als Espais Volart del carrer Ausiàs March. El soroll va desaparèixer quan hi vaig entrar i em vaig submergir en el color de les obres del pintor dels mosquits, en les ones concèntriques provocades per les seves resplendents pintures, no dins l’aigua sinó dins l’espai.
Quan vaig sortir de nou al carrer, el soroll de qui prova de no fer soroll persistia, es feia puntualment present.
De la mateixa manera que els cans es desprenen de l’excés de pèl quan arriba la calor, els arbres de la ciutat, en especial el plàtan omnipresent, deixen caure dins els escocells, al carrer o a la mateixa vorera làmines d’escorça fins que queden despullats i preparats per a la propera muda. S’assemblen a serps d’escates grises i verdesques. Els bocins allargats cauen des de pocs metres o des de les branques més altes. El soroll és discret i esmorteït. Plof. Més feixugues que les fulles, més lleugeres que una pinya, que un fruit, les làmines d’escorça planegen enlà abans de topar amb la duresa del carrer i, el soroll que provoquen, com el d’algú que prova de no fer soroll, és prou poderós per dir-nos, recordar-nos, cridar-nos, que arriba l’estiu.