Avui quinze d’octubre de 2023 en Rex fa catorze anys. Quin nom més ridícul per un ca tan petit! Tyrannosaurus rex. Va venir batejat quan el vam adoptar amb quatre mesos d’una protectora d’animals de Jaén i no el vam voler rebatejar per no desbaratar el traç del seu camí.
No pesa ni sis quilos ni tampoc alça més d’un pam d’allà enmig. Rex, com el dinosaure. Rex, com el ca policia de la tele; un pastor alemany de trenta a quaranta quilos. Hi ha certa ironia andalusa en el nom.
Quasi catorze anys després aquell cadell de dents nervioses que ho mossegava tot té els ulls opacs per culpa de cataractes que ja no podem operar per l’edat i pel seu cor massa desenvolupat; cardiomegàlia. Problemes amb l’encaix del maluc dret, potes davanteres una mica separades que li dona un aire fatxenda; i desdentegat. Ho compensa la saviesa que ha adquirit amb el temps i amb les males experiències que ha protagonitzat.
Quan era petit es tirava damunt les llenties d’aigua pensant que l’aguantarien; sortia verd i xop de dins les basses i els torrents. Tenia curiositat per tot. Quan també era cadell el va picar una vespa i se li va inflamar el musell; mai més ha tornat a olorar cap flor. Els peixos de la vorera o del riu l’excitaven i un dia que l’aigua era transparent com un mirall hi va saltar; ara no suporta l’aigua i encara menys nedar.
Dorm molt i quan s’activa recupera una energia i agilitat que em deixa admirat. Podem anar a Macarella i tornar i no es cansa mai. O a Trebalúger. O, la seva volta habitual, a Cala Mitjana pels diversos caminois de laberint cretenc de pedra maresa o a través del estacat Camí de Cavalls. Arriba a casa i dorm de nou.
Té por dels trons i dels petards. Com que s’ha tornat una mica sord s’ha tornat més valent. Com que ha perdut una part del formidable olfacte l’olor de pólvora dels carrers, sobretot per Sant Joan, queda emmascarada per la contaminació de la ciutat. No suporta els fillets petits però hi juga i quan menys s’ho esperen aprofita per escapar i els deixa amb un pam de nas.
M’estructura el temps i m’obliga sortir a passejar a les hores que entre tots dos hem marcat. Em lladra quan és l’hora de menjar i no suporta l’administració de medecines o d’elixirs bucals.
Té un esperit aventurer i ens fuig atret pel perfum que el fa recórrer món i tornar rebentat a casa com un Ulisses diminut de pèl curt i de color canyella. Quina sort haver-te fet venir de Jaén fa catorze anys, Rex! Molts d’anys, petit!
… feliceees