Quan jo era un marrec, recordo rebé els diferents gremis professionals bo i celebrant llurs festes patronals. Ara, de força anys ençà, tot ha anat canviant. La pròpia laïcitat social ho motiva. De cara a posar alguns exemples, els fusters s’encomanaven a Sant Josep. Els paletes, a Sant Antoni de Pàdua. Els mecànics i metal.lûrgics, a Sant Eloi. I sobretot –en allò que m’interessa especialment– els periodistes, a Sant Francesc de Sales. Quins temps, aquells ! Els enyoro moltíssim, amb una emoció continguda.
Avui, el calendari ens marca la fests d’aquest darrer sant. D’acord amb això, em decep força l’oblit absolut que se li professa ara. Encara sort n’hi ha del ferm testimoni de la congregació religiosa dels salesians ! Són ells qui mantenen ben viva la seva essència i les arrels del seu missatge. Un gran personatge de finals del segle XVI i principis del XVII. Com a bisbe de Ginebra, s’enfrontà amb els calvinistes, a través d’un nodrit i treballat llistat d’articles d’opinió, on certificà un carisma d’escriptor destacat.
L’excés d’informació i les campanyes d’intoxicació ens han convertit en una societat desinformada i alhora desorientada. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació del “fast food”, les “fake news” i també els grups de pressió mediàtica generen que cada cop hi hagi més convençuda de determinades coses. Que no volen escoltar arguments contraris del què pensen. Arriben a considerar que no els aportarà res. S’immobilitzen.
No cal alarmar-se, però. Tot només ve a ésser com un foc d’encenalls. La propaganda substitueix la informació de qualitat. La tàctica, la ideologia. Fins i tot, hi ha periodistes (homes i dones) que es venen al postor de fer de portantveus i/o actors de spots. Pel sol fet de cobrar i sense creure en el nucli del què prediquen. El que passa no és tan transcendent. D’aquí a quatre dies ja no se’n parlarà. Motiu de més –per tant i al meu entendre– perquè tots els qui ens movem per aquests viaranys renovem el nostre compromís vocacional i deontològic amb els lectors que ens segueixen.
Per a cloure la meva reflexió, confesso que, cada dia que passa, aprenc a escriure, escrivint. En questa tessitura, procuro no perdre mai de vista la “referència” de Sant Francesc de Sales. Jo faig amarat pel doble prisma del seu estil literari i la fermesa dels valors educacionals que vaig rebre com a antic alumne salesià.
… eso de los santos patrones de la iglesia es una chorrada, un ejemplo más de apologética = asignar un día del calendario con su correspondiente personaje para que la iglesia no caiga en el olvido, para intentar que se honre más al ídolo imaginario que a los propios trabajadores de ese gremio… tuvo su época, el tardofranquismo nazionalcatólico, pero afortunadamente ahora los trabajadores pueden juntarse a manteles sin necesidad de excusa confesional alguna, y la gente poco a poco lo va comprendiendo… mantened la fecha, obviar al santo… y en cuanto a esa tontería de los valores salesianos, no son tales, los valores siempre han sido humanos, no necesitamos verificación celestial alguna para eso…