Abans era més ràpid, més llest, més… Però això és igual. Podria dir que he envellit. No és del tot cert. No, no he envellit en realitat. Però al final és com si hagués succeït. M’agrada? No, i a qui li importa.
No estic llest com abans, i què importa. Soc qui soc ara i amb ell m’haig d’emportar. Treu el millor de tu mateix, estima’t tal com ets ara. Qui ho farà? Si tu no ho fas?
Ja no em sento el millor. Ja no soc el que era. Així i tot, he entès que no fa falta ser el millor. Soc el que soc. I arribo fins on arribo.
I sens dubte m’encantaria ser millor. Però les coses són com són. Haig d’estar orgullós de mi. Haig d’estar content de mi.
Tal vegada mai vaig ser tan important, tal vegada mai vaig ser… Però m’és igual. Ara soc el que soc, i segur que empitjoraré amb el temps. Però continuo sent el que soc ara. I aquesta és la meva força.
No és la més gran, tampoc la més petita. Soc el que soc, i arribo fins on puc. I a partir d’això, endavant. Segueix el teu camí, i no esperis més. Qui ho necessita? Ningú.
Tu només camina i estigues content amb tu mateix. Camina, que ja és molt. Escriu i gaudeix. O només camina, qui pot exigir-te més? Només tu mateix. Tu ets el teu jutge, i no permetis que ningú et jutgi.
I si m’entens, només viu i continua endavant. Els temps canvien, i tu també.
