El meu germà Josep i la meva cunyada Ana es casen. Després d’estar junts al voltant de vint-i-cinc anys. Es continuen volent i fent bromes com a l’inici de la relació. No cal trobar algú amb qui envellir, sinó algú amb qui sempre et sentis jove. Ells dos s’han trobat l’un a l’altre i són molt feliços.
L’amor no té edat, però, igual que una planta, cal cuidar-lo sempre, respectar a l’altre, i mai deixar de veure l’altra persona com algú especial per a tu. Ells són així. Amb un estira-i-arronsa, però es volen l’un a l’altre. Mals moments han passat, segur, en vint-i-cinc anys —qui no?— però els han superat, i això els uneix més, si fos possible. Són feliços, sens dubte, perquè només fa falta veure’ls junts.
Qualsevol podria envejar-los, i s’equivocaria: una cosa així no s’enveja. Aquell que tingui la capacitat de veure-ho, únicament ha d’alegrar-se i reconvertir la seva vida en un objectiu millor.
El meu germà… quina paraula tan petita per a una cosa tan gran com és un germà. Penso en la nostra vida junts des que el recordo. Com hem crescut junts durant els estudis, totes aquelles festes i problemes ja passats, només per a recordar que és el meu germà. Un tipus gran que sempre ha buscat guanyar-se la vida i ser feliç.
Felicitats per trobar aquesta felicitat i gaudir-la. Els meus ulls ploren d’alegria per vosaltres. Us vull veure tan feliços com ho sou ara mateix, sempre.
