Que dur és viure d’aquesta manera. Que difícil és continuar. Un ja no té forces per a seguir.
I al temps apareixen i tornen a desaparèixer. Un puja i baixa tan habitual en aquesta vida per a mi abans. Ara, quan no hi ha energia i un simple refredat acompanya dificultat de respiració, dificultat emocional, tristesa i solitud, ara dolentes companyes a les quals abans ni feia cas.
Dificultat és avui em sento millor, avui no tinc energia. Per energia em refereixo a forces per a subsistir. I ho sé, segur que hi ha gent que està pitjor. Que no haig de queixar-me. O com menys, que la queixa no quedi instal·lada.
Que difícil és tot. Ja gairebé res m’emociona i, si ho aconsegueix, no dura massa. Ni per bo ni per dolent. Tal vegada per dolent sí, ja que m’arrossega a llocs pitjors dels quals sembla un no poder sortir.
La gent necessitada hauria d’estar més… No ho sé o no ho vull dir, però no així. Sé que la vida… ufff. La vida. Només puc dir que, en el meu cas, quan veig les coses tan malament, només intento apartar-me d’això i deixar passar els dies.
Aparta’t i oblida’t del mal dia amb alguna cosa que et distregui prou. Al final, un refredat no ha de poder amb la nostra voluntat, encara que un refredat no sigui normal.
Cuida sempre que puguis la teva salut i que mai et falti. I si et falta, continua cuidant la poca que et quedi. Al final, la vida ets tu i la teva capacitat per a enfrontar-te a ella.
