La creu es comprèn millor pels efectes que per les causes. I quins han estat els efectes de la mort de Crist? Justificats per la fe en Ell, reconciliats i en pau amb Déu, plens de l´esperança d´una vida eterna! (cf. Rom 5, 1-5).
Però hi ha un efecte que podem captar de manera particular: La creu de Crist ha canviat el sentit del dolor i del sofriment humà. De tot patiment, físic i moral. Ja no és un càstig, una maledicció. Ha estat redimida en arrel des que el Fill de Déu l'ha pres sobre ell mateix.
I no sols el dolor de qui té la fe, sinó de tot dolor humà. Ell va morir per tots. «Quan jo sigui aixecat sobre la terra —havia dit—, atrauré tothom a mi» (Jn 12,32). Tots, no només alguns! Gràcies a la creu de Crist, el patiment s'ha convertit també, a la seva manera, en un «sagrament universal de salvació» per al gènere humà.
Quina és la llum que tot això ens aporta sobre la situació dramàtica que està vivint la humanitat? També aquí, més que a les causes, cal mirar els efectes. No només els negatius, la trista part dels quals escoltem cada dia, sinó també els positius que només una observació més atenta ens ajuda a captar. Per exemple, amb motiu de la pandèmia es va posar de manifest que n'hi havia prou amb el més petit i deforme element de la natura, un virus, per recordar-nos que som mortals, que la potència militar i la tecnologia no són suficients per salvar-nos. Així de vegades actua Déu amb nosaltres: trastorna els nostres projectes i la nostra tranquil·litat, per salvar-nos de l'abisme que no veiem.
El qui va plorar un dia per la mort de Llàtzer plora avui per les desgràcies que cauen sobre la humanitat i que són tantes. Déu participa al nostre dolor per vèncer-lo. «Déu —escriu sant Agustí—, essent infinitament, no permetria mai que qualsevol mal existís a les seves obres, si Ell -Déu- no fos prou poderós i bo, per treure del mal mateix el bé».
Que potser Déu Pare ha volgut la mort del seu Fill, per treure'n un bé? No, simplement ha permès que la llibertat humana seguís el curs, fent, però, que servís al seu pla, no al dels homes. Són dues històries paral·leles al procés de Jesús que desemboca en la seva mort, amb dues possibles lectures: el procés humà i la història de salvació.
L'altre fruit positiu de les crisis del nostre món actual és el sentiment de solidaritat. Quan, a la memòria humana, els pobles de totes les nacions es van sentir tan units, tan iguals, tan poc litigiosos, com en aquests moments de dolor? No hauríem de tornar enrere quan aquests moments hi hagin passat. Com ens ha exhortat el Papa Francesc, no hem de desaprofitar aquestes ocasions. No feim que tant de dolor, tants morts, tants compromisos heroics hagin estat en va.
La Paraula de Déu ens diu què és el primer que hem de fer en moments com aquests de grans dolors i interrogants: cridar Déu, invocar-lo amb força. És ell mateix qui posa als llavis dels homes les paraules que és necessari cridar-li, de vegades fins i tot paraules dures, de plor i gairebé d'acusació. «Aixeca't, Senyor, vine en la nostra ajuda! Salva'ns per la teva misericòrdia! […] Desperta, no ens rebutgis per sempre!» (Sl 44,24.27). «Senyor, no et fa res que morim?» (Mc 4,38).
Pot ser a Déu li agrada que se'l resi per concedir els seus beneficis? Pot ser la nostra pregària pot fer canviar els seus plans a Déu? No, però hi ha coses que Déu ha decidit concedir-nos com a fruit conjunt de la seva gràcia i de la nostra pregària, encara que sigui per compartir amb les seves criatures el mèrit del benefici rebut És ell qui ens impulsa a fer-ho: «Demaneu i rebreu, ha dit Jesús, truqueu i se us obrirà» (Mt 7,7).
Quan, al desert, els jueus eren mossegats per serps verinoses, Déu va ordenar a Moisès que aixequés en un estendard una serp de bronze, i qui el mirava no moria. Jesús s'ha apropiat aquest símbol. «Com Moisès va aixecar la serp al desert —li va dir a Nicodem— així es necessari que sigui aixecat el Fill de l'home, perquè tothom que hi creu tingui vida eterna» (Jn 3,14-15). També nosaltres, en aquest moment, som mossegats per una «serp» verinosa invisible, que són els flagels que avui pateix la humanitat. Fam, guerres, malalties, autodestrucció, etc.. Mirem Aquell que va ser «aixecat» per nosaltres a la creu. Adorem-ho per nosaltres i per tot el gènere humà. Qui s'ho mira amb fe no mor. I si mor, serà per entrar a la vida eterna.
"Després de tres dies ressuscitaré", va profetitzar Jesús (cf. Mt 9, 31). Nosaltres també, després d'aquests dies que esperam que siguin curts, ens aixecarem i sortirem de les tombes de les nostres desgràcies. No per tornar a la vida anterior com a Llàtzer, sinó a una vida nova, com Jesús. Una vida més fraterna, més humana. Més cristiana!
Que així sigui!
Homilia de Divendres Sant
