No fa massa anys, Espanya presumia de solidaritat. Érem al podi mundial en donacions d’òrgans. Després d’entrar a la UE —tot just fa 40 anys—, hom suposava que el senyoratge i respecte entre partits polítics generaria un clima adient per a l’entesa. Si més no, en temes d’Estat, de cara a pactes d’un fort gruix i calat social. Però tot fou un pur miratge. Un goig sense alegria.
Ara, amb els agres debats de cara a acollir els passatgers del luxós creuer Hondius, les dues Espanyes han embrutat força aquell suposat quadre idíl·lic. El país de «la pell de brau» manté la picabaralla rocosa a cada moment que se’ns presenta l’ocasió del pacte.
Justament ací, el cas Hantavirus era motiu escaient per a palesar el compromís dels partits, fent per apropar postures. Mostrant al món que som gent civilitzada. No res! Tot se n’ha anat a can Pistracs. Així, tal vegada haurem de deduir que encara no hem vist la pitjor de les «pel·lícules». Hem desaprofitat una oportunitat històrica. Hem bastit una mena d’espectacle de misèria moral imperdonable.
Som la riota del planeta. Amb casos judicials com el de la «deixa de l’avi Florenci», el que s’ha batejat com a «Kitchen» o el de les «Mascaretes» dels tals Ábalos i Koldo García.
Parlaria de l’hantavirus del desvergonyiment... Com deia la meva àvia materna Rosalia, enlloc no hi ha un pam de net.
La política espanyola mereix un munt de regeneració. Si no fos el cas, ha estat del tot patètica la polèmica sobre què calia fer amb el passatge de l’Hondius.