No acostuma a ser fàcil creure’s aquell mantra de ‘les crisis són també oportunitats’, però si durant la pandèmia del Covid-19 n’hi ha un exemple paradigmàtic és el de les plataformes de vídeo sota demanda, que han vist com el confinament a les llars ha produït un increment de visionats i subscripcions. Ho sap bé Jaume Ripoll (Palma de Mallorca, 1977), qui viu permanentment en la intersecció on es creuen cinema i innovació, i que és cofundador i director editorial de Filmin, plataforma de cinema i sèries online nascuda a Barcelona que competeix amb marques multinacionals com Netflix o HBO desmarcant-se amb un catàleg de productes d’autor. Ripoll destaca la complicitat amb el públic i la voluntat de sorprendre’l com a clau per explicar la paradoxa que el 2020, l’any de la pandèmia mundial, hagi sigut el millor any per a Filmin en l’aniversari de la primera dècada des què va activar el model de subscripcions. I també es pronuncia sobre la complexa relació entre cinemes i plataformes: “Nosaltres, suport a les sales sempre”, afirma, però s’ha de “replantejar” el temps que passa entre una estrena al cinema i a internet, diu, perquè cal “desterrar la idea que les plataformes treuen públic a les sales”.
Quina és la clau per explicar la paradoxa que el 2020 hagi sigut el pitjor any per a la societat però el millor de facturació per a Filmin?
Sense tot el drama i la desgràcia mundial de la pandèmia, 2020 hagués estat un any històric per a la nostra plataforma. Com ho van estar el 2019 i el 2018. Les plataformes, no només la nostra, venien arribant a rècords històrics de facturació i de subscriptors per un motiu: el mercat encara no està del tot madur, encara hi ha molta gent que està descobrint les plataformes. Una plataforma com la nostra, que a més ofereix un contingut complementari al que en puguin oferir d’altres, té més capacitat per arribar a nou públic. Sent aquest any tan horrorós, crec que les plataformes, i Filmin al capdavant, hem acompanyat els espectadors en dies, sobretot els primers mesos de confinament, quan hem estat molt temps a casa. A nosaltres ens escrivien molts usuaris que ens deien: “Gràcies, perquè ens heu salvat el 2020”. Ja sé que no hem salvat el 2020 a ningú, però sí que… “M’ho he passat molt bé veient pel·lícules, descobrint clàssics amb els meus fills, amb els meus pares”… I això ens omple d’orgull.
Cine d’autor. De nínxol. Documentals. Vinculació amb l’actualitat. Festivals. De tots els elements diferencials, quin els ha generat més engagement amb el públic en aquesta primera dècada de subscripcions?
El que ens ha definit és la relació de complicitat amb l’espectador. Constantment. I tot allò que dius, els festivals, estar aferrats a l’actualitat, pensar col·leccions perquè el fons de catàleg tingui tanta importància com la novetat… Això vol dir d’alguna manera com podem sorprendre a l’espectador. Com podem fer que aquest subscriptor digui: “Aquest contingut no el coneixia, però gràcies a Filmin per haver-me’l descobert”. Crec que la clau és que som gent que ens dediquem al cinema i que només sabríem dedicar-nos al cinema. Per exemple, establim complicitat amb els festivals perquè entenem que són prescriptors imprescindibles en un món on hi ha una abundància de contingut a discernir què és el que val la pena veure.
I és veritat que nosaltres som complementaris a altres plataformes, però el fet de ser-ho no vol dir que els altres no siguin competència. Jo, com a director editorial d’una plataforma, he de lluitar i he de treballar perquè la teva elecció en el comandament a distància sigui la nostra i no una altra.
Ara tothom intenta resoldre quina és la fórmula de l’èxit de Filmin. Quan sent aquests elogis i mira enrere, té el sentiment de “ja ens podríeu haver recolzat abans”?
No… El pensament és: ‘Què ràpid ha passat tot; fa 10 anys i sembla que en faci 100’. I sensació de gratitud, perquè la gent ha confiat molt en nosaltres. Els subscriptors, al principi, quan la cagàvem i cometíem errors en l’streaming, ens perdonaven i ens deien: “Ho entenem, esteu millorant”. Els distribuïdors, quan rebien pocs diners de les liquidacions, deien: “No, no, és igual, seguiré apostant per tu”. La Unió Europea, quan encara no arribàvem al nombre de subscriptors necessaris perquè les institucions traiessin pit, renovaven el seu recolzament. Els mitjans sempre ens heu fet costat. I el que hem de fer és dir ‘gràcies’. I si hi ha gent que no ha parlat de nosaltres? Bueno, ho hem de fer millor! Per exemple, ens diuen sempre: “Hòstia, clar, és que Filmin començarà a produir ara”. I clar, vam començar a coproduir fa sis anys, però com no ho comunicàvem suficientment bé… Aleshores, jo no no diré: “No, és que no t’has assabentat”. No, al contrari: nosaltres hem de comunicar millor perquè la gent ho sàpiga.
A finals del 2020 va transcendir el moviment en l’accionariat de Filmin. Com afectarà a la companyia i en l’audiència?
Sí: els fons d’inversió Nazca y Seaya van entrar a Filmin per agafar el lloc de Vértigo Films y Metropolitan Filmexport. Una de les idees que sempre hem tingut és intentar arribar a més països d’Europa, d’Amèrica Llatina… Encara no està definida aquesta estratègia, però sí que es una vocació que tenim. De moment, la voluntat és poder fer front a aquesta competència dels gegants que venen aquí i nosaltres tenim molt clar que el país on anem l’hem de conèixer molt bé.
Pel que fa al subscriptor, jo li diria que no ha de patir en absolut: la línia editorial seguirà sent la mateixa; nosaltres, en Juan Carlos Tous, el José Antonio de Luna i jo mateix estem al capdavant, i aquí sí que manem nosaltres i tenim molt clar que el que ens ha portat fins aquí és el que ens seguirà portant alegries, i… No sé, no començarem a estrenar sèries mainstream per a adolescents perquè sabem que el nostre públic no està aquí.
Per què mai vol dir el nombre de subscriptors de Filmin?
(Riu) Amb el tema dels subscriptors sempre faig la mateixa analogia. La gent que va a una platja nudista sempre vol que tothom estigui despullat. Avui, les platges nudistes, que són les dades a les plataformes d’internet, la gent les tapa o fa com si estigués a Tinder o Grindr i dona dades que no són correctes. No cal maquillar. Jo estic d’acord i disposat, i crec que hauria de ser més sa per a tots, que tothom donés la xifra de subscriptors i d’espectadors de les pel·lícules.
També et diré que això té cert interès per a la indústria i per als mitjans, però de cara als subscriptors o els espectadors… A vegades en el cinema apliquem símils esportius tota l’estona: el nombre de premis, la nota mitjana, els subscriptors… I potser hauríem de gastar menys energia pensant en els números i més pensant en el valor que aporta el catàleg.
Han anunciat que enceten la producció d’una sèrie de comèdia a Barcelona. Quins seran els criteris per seleccionar què produeixen?
Sí, ara comencem a rodar aquesta primera sèrie, que esperem que vagi molt bé. I què definirà les properes sèries? El mateix que ha definit el contingut actual a Filmin: que sigui diferent, que no puguis haver vist en una altra plataforma.
Davant el paradigma de l’establiment de les grans plataformes a Madrid, vostès resisteixen a Catalunya. És això una declaració d’intencions a llarg termini?
No, no és una declaració d’intencions. Jo sóc mallorquí i visc a Catalunya des de fa 20 anys, el Juan Carlos Tous és català i el José Antonio de Luna és mallorquí però viu a Madrid des de fa 20 anys. És a dir… Filmin va néixer aquí, perquè és descendent de la companyia Cameo Media, i ens sentim molt bé a Barcelona; tenim una oficina a Madrid, però la sèrie la fem a Barcelona i a Mallorca tenim un festival, ‘Atlàntida’. I amb això sí que estem molt còmodes.
Parlem de cinema per acabar. En el marc de la pandèmia, quina serà la relació entre Filmin i les sales aquest 2021? On està la línia entre protegir el cinema i treure-li audiència?
Es té la idea que el cinema d’autor té mil espectadors potencials. I que si 400 espectadors l’han vist a Filmin, només en queden 600. I jo et diré: per què? Potser no en té mil, de potencials; potser els 400 de Filmin et porten gent a les sales perquè recomanen la pel·lícula. Potser en lloc de pensar que l’horitzó són mil hem de pensar que l’horitzó poden ser 10.000, perquè fa 40 anys era un milió. Vull dir que hauríem de desterrar la idea que les plataformes treuen públic a les sales. És possible, però també n’aporten, per tant hem de veure quin és el balanç: al febrer del 2020, Parásitos feia milions d’euros a sales de cinema i estava número 1 a taquilla a Filmin, Itunes i la resta de plataformes.
Quina serà la nostra relació amb els cinemes? Creiem que, en aquest moment, les sales necessiten tenir contingut exclusiu. El que s’ha de replantejar és quin és el temps que triga una pel·lícula entre sortir del cinema i arribar a plataformes. Fins ara era quatre mesos. I jo dic: s’ha de replantejar. No té cap sentit que una pel·lícula que només estrenes a dues sales de tot Catalunya no es pugui veure a la resta del territori català. I si vius a una població que no tens cap cinema a no sé quants quilòmetres a la rodona? No la veuràs! S’estan perdent oportunitats. Si la pel·lícula no està a sales de cinema perquè l’han tret al cap de dues setmanes, per què aquesta pel·lícula no pot arribar a internet la setmana tres o quatre? I això no ho redefinirem nosaltres, les companyies nacionals petites, seran les multinacionals: tots ho sabem. Ja ho estan fent: Disney està prescindint de les sales per estrenar els seus grans títols; Warner, el mateix; Universal va fer el mateix a EEUU. Nosaltres, suport a les sales sempre: són un element imprescindible de l’ecosistema de la distribució cinematogràfica.
.- Aquesta és una entrevista de Manuel Arenas-CLACK i AMIC per a Menorcaaldia.