Dona’m vers

Pere Gomila Bassa (Alaior, 1954), poeta amic ha sigut i és sediment essencial per fer de la poesia a Menorca el que és avui en dia: un art ric i sense complexes.

Pels nouvinguts com jo, el seu important paper d’activista de la cultura menorquina (IME, Festival Illanvers, Traginada, Es Mussols…etc.), eclipsa d’alguna manera la seva obra poètica. Per això crec important, just i necessari que coneguem els seus poemes i ens deixem endur per la passió, l’enyorança, la veritat, l’amor, l’erotisme, el dolor, la defensa de la dignitat i l’humanisme que destil·la, però sobretot, pel seu amor a Menorca i a la seva llengua.

Tot un univers preciós que bull i s’expandeix sota l’aparença serena i benèvola d’aquest home sensible. A qui quan se li pregunta per poetes de Menorca contesta sense dubte: —Llegiu-los tots!

En destaquem les següents publicacions:

- Regió afòtica (1978),
- Cristalls (1984),
- Els colors de l’edat (1992),
- Tannkas (2000),
- Paraula de poeta (2001),
- Geografies del vent (2015),
- Mirades/Miradas (2018).

En Pere molt generosament ens comparteix aquest poema inèdit

LA VEU I L’OBLIT

He trescat vents i precs i soledats
on el camí boirós s’emporpra i grana
la semença oblidada de les veus
als espais fronterers del ca que vetlla
a la riba impossible.

En els passos perduts hi resta fang
tot encrostat, una deixa imprecisa
d’aquell plugim que els dies han sabut
i es fonen lluny com s’esvaeixen lents
els ecos que abans foren.

El groc fullós de la terra marcida
s’ensuma en el silenci contra el buit
al pas alat dels sons de la infantesa
que no ens és dat conèixer sense vels
en l’abisme del temps.

Com era, doncs, el timbre de la veu
que em descobria el món i les paraules,
o m’entonava a l’hora de la son
cançons amb la memòria de la terra
que ara també se’ns fon?

L’oblit és el pitjor dels grans silencis
que assetgen la partida.